Trobem, cada vegada amb més freqüència, realitats “culturals” arrelades a la tradició de pobles i ciutats, Molins de Rei n’és un exemple, que tingueren el seu origen i el seu sentit quan la fe cristiana amarava tota la societat. Aquestes realitats culturals avui es mantenen perquè formen part de la identitat del poble.

Jo em pregunto si també es mantenen perquè es viuen els motius originals, que els donaven sentit. I la resposta diria que en la gran majoria dels casos, no. Com tantes realitats que omplen la nostra vida social, es conserven en forma de rutina, encara que lluny del significat original, com dir bon dia, encaixar les mans, felicitar-nos per Nadal, les festes patronals, etc. En molts casos, per justificar la seva vigència, es conserven aquestes tradicions reinventant els motius que les fonamentaven. Quan es tracta de tradicions d’origen religiós, aquests motius han de ser merament culturals, sense cap referència transcendent.

Un model d’aquest fenomen és el Carnestoltes. De festes d’alliberament, desinhibició i disbauxa, n’hi ha hagut en gairebé totes les cultures des de temps remots. Sembla que respon a una necessitat de l’ésser humà això de sentir-se lliure, encara que sigui per un temps, de les normes imposades pel mateix ésser humà.

Però diuen que el Carnestoltes pròpiament dit cal buscar-lo abans del segle XIII, com una festa amb característiques pròpies: era una festa que naixia en contrast amb el temps de l’austeritat i la penitència, és a dir, el temps de Quaresma. La seva peculiaritat consistia en contraposició a un temps suposadament de més estricte compliment de les lleis, com si es passés de la llum a la foscor o del riure al plor...

La raó del Carnestoltes radicava, per tant, en aquest contrast. Avui aquest contrast ha desaparegut, mentre que el Carnestoltes continua viu.

Avui no hi ha aquest contrast entre Carnestoltes i Quaresma per la senzilla raó que la Quaresma amb prou feines es viu a nivell general.

El Carnestoltes s’identifica amb la llibertat enfront de la Quaresma, que per als cristians és precisament un camí d’alliberament, perquè el camí de la llibertat és el de l’Èxode d’Egipte, que inclou l’alliberament de la esclavitud, el camí pel desert i l’aliança per amor.

Precisament la gran temptació dels israelites en el desert era tornar a Egipte, on tenien sensació de llibertat, perquè podien menjar i beure, encara que realment estaven sotmesos a l’esclavitud d’Egipte. Diríem que ells pensaven que a Egipte podien celebrar el Carnestoltes, encara que realment seguissin sotmesos al poder tirà. Segurament, com ha passat tantes vegades en règims autoritaris (el nostre cas, en el règim franquista), el poder ens oferia alguna festa perquè estiguéssim contents i oblidéssim l’esclavitud real.

No és dolent celebrar festes “en llibertat”, com defensava Harvey Cox en la seva Festes de bojos. Assaig teològic sobre la festa i la fantasia (1970). Però si volem que aquesta i totes les festes que se celebren al llarg de l’any, siguem cívics amb la participació dels actes, que no es converteixin en una disbauxa de fer mal pel sol fet de fer mal. Disbauxa no vol dir, destrucció. Disbauxa vol dir poder expressar totes les idees i tots els comportaments en aquests dies, sense destruir res. D’altra manera d’entendre la llibertat, se’n diuen bretolades que, per desgràcia, ara ja les trobem en carrers i places de la vila al llarg de tot l’any. Lamentable. Que aquest Carnestoltes sigui sorollós, sigui trencador, sigui innovador, sigui el que tots o la majoria volem i apartem els que només volen fer el mal.

Joiosa i sorollosa arribada del rei del Carnestoltes i participació massiva en tots els actes del Carnaval, organitzats pel Comitè de l’Antifaç. Agraïts, ja a les vigílies, de l’esforç i dedicació de tots els membres d’aquest Comitè.