Aquest matí ha relliscat al trepitjar una capa de gel que s’havia formar a la vorera. Anava a buscar el diari i ha deixar de fer-ho. Ha deixat d’anar a buscar el diari com ha deixat d’anar a tants llocs en la vida per culpa d’una ensopegada. Ha tornar a casa amb el costat adolorit i ha estat examinant-se per si s’havia trencar algun os. Tot semblava en ordre, excepte la macadura i el dolor provocats pel cop. S’ha preguntat llavors per què relliscava el gel. Mai abans l’havia preocupat aquest assumpte. Sabia que relliscava i evitava trepitjar-lo com evitava caure per la finestra, ja que estava al corrent també que lluny de volar, s’estavellaria contra el paviment a causa de les lleis de la gravetat. Pel que sembla, la massa de la Terra actua com un potentíssim imant que atrau cap a si, amb una violència digna de millor causa, tot el que se li acosta. No es queixa de la gravetat; al contrari, creu que és un xollo. Ha llegit que els astronautes de les missions espacials, lliures d’aquesta atracció, se’ls separen les vèrtebres i els seus cossos, lògicament, creixen. Quan tornen a casa, han de guardar repòs fins que les vèrtebres s’acoblen de nou, ja que, si executen moviments inadequats, s’exposen al perill que el cordó que recorre l’interior de la columna (la medul·la espinal) surti per algun d’aquests espais lliures. La microgravetat produeix canvis així mateix en la forma del globus ocular, cosa que pot donar lloc a visió borrosa. I els músculs, al no haver de defensar-se de l’atracció terràqüia, es debiliten i s’atrofien, i causen sensació de fatiga al tornar. Aquest són només alguns dels efectes secundaris d’elevar-se, com féu Ícar, sobre les passions del terra. Per això es diu que la gravetat és un xollo.

El cas és que ha estat investigant les raons per les quals el gel rellisca i són interessants. La principal, i potser l’única, és la falta de fricció. Quan una superfície es troba amb una altra es produeix una espècie de frec enganxós que impedeix la relliscada. Quan va trepitjar el gel, el frec enganxós desaparegué perquè la pressió de la sola de la sabata va fondre el gel i es formà una capa d’aigua que actuà com a lubricant. Això és com ho ha entès ell. Un curiós fenomen. El seu estudi, però, no ha eliminat l’espectacular hematoma del seu costat dret, però ha après que allà on no hi ha fricció ha de vigilar amb la gravetat.