La palabra está envuelta en
misterios.
El silencio no tiene misterio.
Es el fin del misterio.
La palabra es el mundo
perdido.
El silencio en el mundo
despierto.
Pero cómo entender,
oh desventura,
el silencio sin la palabra
la palabra sin el silencio…
Una misma tragedia,
un solo encantamiento.

“La palabra y el silencio”
Jesús Lizano

Una veu desesperada. Mai sentirem una veu desesperada perquè els desesperats no escriuen. Escriuen els que, en moments llargs o curts, de desolació, de mirada negra tenen la necessitat d’escriure. Fins i tot, podria dir que l’aparent desolació és un cant a les ganes de riure, un cant que surt rabiosament de la boca, perquè la vida no li ha sabut donar tot allò que l’amor a la vida demanava.

Entre frase i frase, s’hi introduïa un silenci fred com un ganivet que tallés les paraules. Feia la cara sorruda, remugava per sota i els llavis embotits li formaven una mena de sacsó al mig de les galtes. Mai l´escoltava. Ho feia amb la mateixa indiferència que una teulada sent relliscar la pluja per damunt seu.

Ricardo Piglia a “El último lector” diu que narrar és com jugar a pòquer; el secret consisteix a semblar mentider quan s’està dient la veritat.

Tenia pinta de fer por i mirava d’una manera que el deixava paralitzat en un mil·lèsim de segon. Es va quedar clavat de peus a terra, amb el cor bategant-li com si fos un compressor. Les cames em prou feines el sostenien. Va estar molt de temps, sentint-se com un estaquirot, sense saber on dimonis havia d’anar ni què havia de fer i va acabar – a la fi ho havia aconseguit- convençut que era una nul·litat. No sabia on posar-se ni què fer, perquè la processó s’allargava massa i el ciri cada cop era més curt.

La tensió acumulada al llarg de tants anys de convivència tensa havia d’esclatar un dia o un altre. I tant podia ser un dia com un altre i per qualsevol motiu. I va esclatar per un motiu sense cap importància, però era la gota que vessaria el got. Quants gots feia?

Empès per la situació, va baixar els esglaons de dos en dos, tan de pressa, que va estar a punt d’estavellar-se de cap contra la paret frontal del replà de baix.

Amb els ulls tancats va sentir com s’allunyaven les seves passes, el grinyol de la porta en ser tancada i la trompada violenta amb què la va tancar.

En plena ofuscació va recordar aquella frase de Vicent Pallarès, en el seu llibre L’àngel covard quan pontifica: “Així com la falç de la terra s’esberla en pocs segons amb l’esclat de les forces indòmites que dormen a les seves entranyes així se’m van esmicolar els ànims en sentir-la.”

Sota els seus peus s’anava empetitint l’espai on podia estar. Després de tot allò s’havia obert una escletxa profunda, una ferida irreparable.

Estava desconcertat sense saber cap on tirar. Davant seu, trobava molts murs. Semblava que es mogués en un desert.

Casa seva era un cau ple d’un fred silenci. I una casa en silenci és com un decorat desproveït de vida.

Cap mirada d’afecte, de simpatia, cap gest de comprensió, solament desinterès glacial i inèrcia absoluta, s’acumulaven al llarg dels anys.

Callar, aquesta és la paraula que he d’introduir al meu cap. Pel que veig també és perillós no callar a temps.

Ves per on. Per una paraula... Va pensar en el foc. Un llumí petit pot encendre un paller o tota una casa.

Ara ja no caic en l’error del judici prematur del petit disgust innecessari. I així em vaig anar transformant. Mai més em vaig saber atrevir a res. Tampoc vaig dir el que pensava. El cor em bategava i la llengua se’m feia un nus.. Definitivament, sóc massa poruc per tot. Davant d’aquestes situacions és com si un ferro roent se’m travessés a la gola i em través la paraula, em tremolen les cames, sento una mena de fred estrany al front... i callo. Abans, davant d’una repetitiva situació com aquesta, em rebel·lava però el meu estat era com si fes temps, m’hagués caigut la roca del Còdol al cap. Ara ja no tenia ganes de morir-me o de marxar ben lluny. Era com si tingués el pit buit.

El temps anà esborrant les seves il·lusions. Res el podia fer despertar d’aquell ensopiment, perquè el temps tanca les ferides de la mateixa manera que podreix els arbres.

“Els noms de veritat recorden massa la veritat; la veritat és derrota i tothom en fuig. Fuig pel camí de les paraules.”

Hi ha coses que per moltes voltes que li dóna, no les pot entendre i només somia, com ha fet tota la seva vida, en aquell racó de la cuina de casa on, assegut en una cadira de boga, vora el foc de terra, rumia, xiula alguna cançó i fa dibuixos a la cendra amb una branca de pi.

I segueix el consell del poeta alemany Novalis quan diu: “Si no pots fer dels teus pensaments objectes externs, llavors fes dels objectes externs pensaments.”