A la Joana li fascinava el ritual amb què aquell grup d’erudits de la bona vida festejaven cada dissabte l’amistat i gaudien, de forma pausada però amb un entusiasme superlatiu, de les troballes que havien descobert entre aquelles paradetes on s’amuntegaven mobles antics, llibres o quadres exposats sense pudor al costat de nines decapitades, joies de plàstic o records de dubtós gust que havien quedat orfes per motius indeterminats. Un ampli mostrari d’objectes que esperaven aconseguir un nou propietari que els proporcionés una jubilació digna, més relaxada en qualsevol racó on contemplar els dies sense necessitat d’aquesta exposició itinerant de mercat en mercat. Objectes de tota mena i condició que només uns experts com ells podien certificar si amagaven un afegit d’interès o si, per contra, no eren més que allò que mostraven a simple vista.

Aquell grup d’amics s’endinsava cap a l’horitzó de la fira a primera hora del matí amb l’esperança d’aconseguir un bon exemplar que donés sentit a la nova jornada. Pescadors de terra ferma, caçadors d’il·lusions que sols necessitaven la mirada per atrapar la seva presa.

Amb les paradetes encara a mig muntar feien una primera ullada on, entre salutacions matineres, ja esbrinaven on hi havia l’interès aquell dia. Una ploma que era més que una ploma, un llibre amb una particularitat destacada, un cartell que no sols era l’esdeveniment que anunciava, una caixa amb un doble fons desconegut...petits tresors amb història que després estaven al voltant d’una taula carregada de records, de saviesa.

Tots asseguts a una taula amb tants anys en comú d’experiència conversaven tranquil·lament cada dissabte al bar del Racó al voltant d’un esmorzar on totes les combinacions d’entrepans eren possibles. No sé si aquella truita de patata s’emportava el primer lloc en la classificació de gustos matinals, però sens dubte era una de els que atreia l’atenció de la Joana cada vegada que compartia una taula amb ells. Això sí, amb diferència, allò que la captivava per damunt de tot era aquella facilitat que posseïen aquells homes per veure més enllà dels objectes.

Ara era ella qui havia de veure més enllà dels objectes, encara que d’una altra manera més desconcertant i menys agradable. No hi havia paradetes, ni rialles al voltant d’una taula, ni entrepans com a escenari de fons, només silenci i molts dubtes sobre què fer amb tots aquells objectes que l’envoltaven. No va ser fins aquell moment que es va adonar que deixar anar no era fàcil, però buidar tampoc. Repartir sentiments, emmagatzemar records o, fins i tot, eliminar-los. Entre les quatre parets on la vida havia deixat de ser-ho, la Joana anava guardant en caixes els tresors particulars de la casa familiar que ja no seria mai més punt de reunió després de la mort de la mare. Tot mentre pensava que ens aferrem a objectes al llarg de la nostra vida sens plantejar-nos quin futur els espera quan ja no hi estiguem. Aleshores va recordar aquelles paradetes i es va preguntar si algun dia el seu passat acabaria també exposat en un mercat itinerant a la vista de desconeguts interessats a brindar amb les copes amb què ella havia festejat tantes celebracions en la intimitat, o a fullejar entre els esdeveniments destacats dels seus àlbums familiars. De sobte, va ser conscient que això ja podien fer-ho actualment a traves de les xarxes socials i va decidir que potser calia buidar alguna cosa més a banda d’una casa on ja tot era buit.