Hi va haver un temps en què s’obria la porta a tothom sense fer no tan sols un cop d’ull per l’espiell: als testimonis de Jehovà; al sereno i a l’escombriaire, que felicitaven per pasqües amb una postaleta amb vers, demanant les estrenes; i al venedor d’enciclopèdies, un senyor amb vestit de tergal i corbata que mostrava la mercaderia sobre la taula braser del menjador. Fumava. Desplegava un discurs envoltat en què l’argument comercial imbatible el constituïen els fills, el futur d’aquells petits que, ajaguts sobre el terra, continuaven fent lluites amb els madelman. Així, mitjançant el sistema de venda a domicili, l’enciclopèdia, que va néixer elitista, va començar a entrar a les llars de classes mitjanes en els anys 70 i 80, no només com a part de la decoració, sinó com a indicatiu que en aquella casa s’aspirava a la cultura. A moltes cases, va agafar lloc la molt modesta Enciclopedia Universal Nauta -ni la Larousse ni l’Espasa-Calpe, de més renom-, pagada a còmodes terminis.

M’ha vingut al cap recordant aquesta qüestió que passejant em vaig trobar amb una dotzena de volums de l’Enciclòpedia Catalana, amb la seva característica enquadernació de color verd botella, llençades a l’escocell d’un plataner. Qui fos que es va desfer de la col·lecció no es va atrevir a llençar-la directament al contenidor de paper, pensant que podria interessar-li a algun transeünt o perquè potser encara s’amaga un vestigi de sacrilegi a l’hora de desprendre’s d’un llibre.

En realitat, les enciclopèdies són un niu de pols, ocupen massa espais als pisos cada vegada més exigus i han quedat obsoletes amb la irrupció d’internet. L’Encyclopedia Britannica mateixa, el súmmum del saber amb els seus 34 volums, es va deixar de publicar en paper el 2012, a causa de l’escassa demanda. Ara comercialitzen la seva versió online.

Però, tot i així, els llibres llençats enmig del carrer, com peles de plàtan, mentre una tènue brisa passava les pàgines d’un dels volums, obert de braços a la intempèrie, feien una mica de pena, com el confeti brut d’un final de festa, i m’abocaven a un doble vertigen. D’una banda, l’enciclopèdia menyspreada simbolitza la fi del somni aspiracional de les classes mitjanes, la ruptura de l’ascensor social o, més ben dit, de l’escala, ja que va costar molt pujar algun esglaó. D’altra banda, l’angoixa del coneixement. Diuen que Aristòtil va ser l’última persona que aplegava tot el cosmos al seu cap. ¿O va ser Leonardo? A tot estirar, fins a Hegel. Ara, no obstant un cervell humà tindria capacitat per emmagatzemar el 0,00002% del saber total M’apujo la cremallera de l’anorac i continuo caminant. Total, jo només passava per allà.