El món de la comèdia tal i com l’entenem avui dia no seria el mateix sense la impagable aportació dels germans Marx, autèntics mestres de l’humor. La seva forma de fer riure al públic creà escola i molts dels còmics que han anat sorgint després que ells recolliren el seu testimoni i s’nspiraren en el seu singular i particular estil. No obstant això, ningú ha aconseguit l’èxit i la qualitat d’aquests tres artistes que formaren el grup humorístic més famós del segle XX.

Encara que en total eren cinc germans i tots ells tenien grans habilitats per a la música i l’actuació, la formació anà variant i els dos petits, Zeppo i Gummo foren els primers en abandonar-la, deixant que Groucho, Chico i Harpo es convertissin en les grans estrelles de la família. Comenzaren en el vodevil i també provaren sort en el món de la música fins que s’adonaren de la seva habilitat per a fer riure. Després de lliurar-se d’anar a lluitar a la Segona Guerra Mundial gràcies a l’habilitat de la seva mare –que en saber que els grangers estaven exents, comprà una granja- se centraren en desenvolupar els seus personatges, tal com els recordem. Groucho començà a pintar-se un gruixut bigoti amb betum i a caminar a grans gambades; Harpo es posà una perruca vermella i, en lloc de parlar, tocava una botzina; i Chico canvià el seu accent novaiorquès. Així, en la dècada de 1920 (ara fa cent anys), els germans Marx es convertiren en el grup preferit del teatre nord-americà, però tardaren deu anys més a triomfar a Hollywood.

La transició del cine mut al sonor els donà una empenta definitiva a la fama i les seves pel·lícules arrasaren a la taquilla. “Plumas de caballo” (1932), “Sopa de ganso” (1933), “Una noche en la ópera (1935) o “El hotel de los líos” (1938) conqueriren al públic i passaren a formar part de la història del cine gràcies als seus divertits i esbojarrats diàlegs i a escenes mítiques com la tan famosa de la cabina. Rodaren quinze pel·lícules. L’última fou “Amor en conserva” (1949) en la que participà Marilyn Monroe. Després decidiren prendre camins separats i Groucho fou el que seguí més vinculat al cine. De fet, ell sempre fou considerat el líder del grup i la seva rapidesa mental, així com la ironia de les seves frases, el convertí en un humoriata irrepetible, encara que ell assegurava: “No estic segur de com em vaig convertir en còmic Tal vegada no ho sigui, però m’he guanyat la vida molt bé fent-me passar per un d’ells”. De fet, el 1972 va rebre el premi especial del Festival de Cannes i dos anys després l’Oscar honorífic per la seva llarga trajectòria, en la que, a més d’actuacions magistrals, ens regalà frases per a l’eternitat com aquesta: “Em negó a unir-me a un club que acepta a algú com jo”. I el 1977 l’home del sempitern puro morí de pneumonia.

No és veriat que el seu epitafi sigui “perdoneu que no m’aixequi”. Sobre el text que havia d’acompanyar a la seva tomba va dir: “Quan mori vull que m’incinerin i que el deu per cent de les meves cendres siguin vessades sobre el meu representant”. En la seva làpida a Los Ángeles, només hi figura el seu nom.

Fou un gran de l’humor i del cine. Però Groucho no va ser una persona fàcil. Es va convertir en un esclau de l’enginy. El propi Gruocho admeté que” el meu problema és que no puc soportar que ningú més tingui l’última paraula”.