Sant Bartomeu de la Quadra

Ja des del segle IX, antics pergamins en parlen d’aquest lloc com Sant Bartomeu d’Olorda, i és que era un petit nucli dins el terme d’Olorda, l’únic d’una població caracteritzada per ser dispersa i organitzada en masos aïllats.

El 1820, a Sant Bartomeu es va ubicar la Casa Consistorial de Santa Creu d’Olorda, en convertir-se aquesta en municipi independent després de l’abolició definitiva del règim feudal el 1815.

Sant Bartomeu tenia una església romànica del segle XII, que va resistir dempeus fins que, el 1936, els anarquistes la van enderrocar a pic i pala.

La Rambla de la Riera

(carrer de Jacint Verdaguer)

La Riera en el seu primer tram, des de la plaça de la Vila (plaça de Catalunya) fins a la plaça Nova (plaça dels Països Catalans), i els carrers annexos (Pintor Fortuny, Samaranch i Bruc) es van urbanitzar a partir del 1881 després que es desviés el 1850 la riera de Sant Bartomeu cap a la de Vallvidrera per construir la línia ferroviària. Abans d’això, sobre les graves del llit de la riera s’hi assentava un mur que tancava la vila i la protegia de les seves avingudes, i al costat del qual transcorria un antic camí de ronda.

Fent cantonada amb la plaça de l’Ajuntament, s’hi trobaven (i encara es poden veure) els edificis de Cal Negre i el Cafè de l’Alhambra. En aquest indret les quatre cantonades tenien el mateix estil fins que una de les cantonades es convertí en un edifici amb molt de vidre que trenca l’harmonia del conjunt.

Abans d’arribar al pas a nivell, direcció muntanya, s’hi trobava Cal Tarragó abans de la remodelació del 1915, quan s’hi va incorporar un element peculiar, el seu pinacle punxegut fet de trencadís, inusualment baix. Avui aquest edifici queda parcialment enfonsat per la rampa del soterrament de la via del tren.

La urbanització del segon tram de la Rambla, fins al pont de la font dels Casats, es va projectar en una segona fase a partir del 1901. S’hi van edificar unes petites cases destinades a lloguer per a estiuejants de Barcelona, entre el 1900 i el 1915, d’estil modernista. Gradualment es va donar lloc a la urbanització de la part més alta de la vila, amb nous carrers, com els del Progrés (ara Onze de Setembre), de Torras i Bages, de Puigcerdà i de Montserrat.

La font dels Casats es va construir l’any 1928. Anys més tard la primera font fou enterrada, fent-se’n una de nova en un altre espai envoltada de plataners, amb una llosa vertical de ciment i un mosaic de Santiago Padrós.

En temps ja de democràcia es desenrunà l’antiga font mostrant la seva característica corba, amb la font molt baixa i bancs per seure i descansar.

La Plaça Nova

(plaça dels Països Catalans)

La Plaça Nova va ser inaugurada amb aquest nom l’1 d’octubre del 1915. Fins a l’any 1896 hi va haver el cementiri municipal. Uns anys després del seu trasllat es va projectar el creixement de la vila per la part de la muntanya.

La plaça prengué més endavant el nom d’Àngel Guimerà, però en acabar la Guerra Civil, l’any 1939, passà a dir-se plaza de los Caídos (por Dios y por España), popularitzant-se més endavant amb el catalanitzat plaça dels Caiguts fins a l’actual plaça del Països Catalans.

La Federació Obrera

L’edifici de la Federació Obrera, obra de Cèsar Martinell, s’aixecà l’any 1923 sobre l’antic edifici construït el 1917 per ubicar-hi aquesta societat obrera, hereva de l’associacionisme i del sindicat Tres Classes de Vapor que agrupava els sindicats de pagesos, paletes i obrers industrials. La seva tasca es va centrar a millorar la qualitat de vida dels socis i a oferir-los serveis mitjançant un sistema mutualista, en un moment en què no existia la Seguretat Social, i també cooperativista, amb la venda de productes de primera necessitat, com ara pa, llet, carbó o sabates. Cap al 1933 va afegir-hi un vessant lúdic i cultural.

D’entre les cases d’aquest veïnatge, en fotografies antigues ja es pot veure Cal Jan, abans de la incorporació d’un pis superior.