Hem parlat durant anys d’aspectes de la Candelera, la nostra Fira, però sempre hi ha aquells raconets que agrada recordar. A vegades són raconets coneguts, d’altres, potser, ja ham marxat de la memòria, per ser més anteriors, però tots ells formaren, formen i formaran part del nostre tarannà particular i general.

Hi hagué anys que la Fira estava sota cero, i fins i tot les aigües que passaven per uns pontets de vint centímetres d’ample, hi penjaven estalactites de glaç.

Mai podien faltar els “xarlatans” , que damunt de piles de caixes cridaven “No una, ni dos, sinó tres al precio de una y va otra de regalo” i coses per l’estil. Venien mantes que, una vegada posades al llit, eren, en llevar-te, com si t’hagués passat un camió per damunt. Es col·locaven en diversos llocs estratègics: Al carrer Major, darrere l’església, al carrer Pare Manyanet...

De l’Ajuntament a cal Martí del Rec, avui desaparegut per ampliar el carrer Bruc, hi havia la fira dels garrins, que es compraven per criar-los a casa per a la matança anual del porc, als voltants de Sant Martí, 11 de novembre.

A la carretera, al garatge del Pajares (antigues quadres), hi havia l’exposició de cavalls i els carros, sense oblidar cal Garbellador (Bofill), amb les maces penjant damunt dels vianants a la vorera de muntanya de la carretera, amb les tendes tipus militar on venien joguines; al carrer Jacint Verdaguer (la Riera), els arbres i, a prop, alls i cebes.

A l’actual plaça de l’Església no hi havia mercat de flors ni d’arbres fruiters, perquè en aquells anys no hi havia plaça, només uns carrers envoltats de cases al bell mig. Ara bé, el dia de la Candelera s’omplia l’església per celebrar la seva festa. Es donaven candeles primes de colors que es beneïen i es guardaven per encendre-les si un dia hi havia tempesta i no tenien llum, propi d’aquells anys de penúria elèctrica.

L’any 1951, al soterrani del Mercat Vell tingué lloc la primera exposició “Galerías Comerciales”, amb gran èxit per la cuidada representació i perquè permetia refugiar-se del fred, omnipresent en aquelles dates de febrer.

Un acte molt considerat i un espectacle molt bonic fou l’any 1952 que se celebrà un primer Concurso Regional de Sardanas en el desaparegut camp de futbol de la Joventut Catòlica (avui en el seu lloc hi ha el Poliesportiu Municipal. Els sardanistes sortien del Foment i dansant arribaven al camp de futbol on en diverses rotllanes i colles, procuraven aconseguir el primer premi. Com que el camp estava en un nivell inferior, des dels voltants més alts, les perspectives eren espectaculars.

Des de l’any 1959, la Fira de la Candelera es desplaça al dissabte i diumenge següent del dia 2 de febrer, començant la Fira ja el divendres, dissabte i diumenge.

Ara ja propera la nova edició de la Candelera, els molinencs esperem amb impaciència la Fira, una de les festes més clàssiques de la vila. L’esperem tot l’any i quan arriben aquests dies ens produeixen uns sentiments difícils de definir, d’explicar amb paraules.

Amb la Fira a tocar, em sento feliç de veure el moviment que genera, l’alegria de la gent, la il·lusió que provoca el recorre els carrers i les places, comprar planter i flors, tastar els vins i els formatges, descobrir una nova cervesa artesana, comprar alguna cosa, encara que sigui de capritx. M’agrada veure el cartell nou. Gaudir dels tastos de menjar i beguda i tantes altres coses que hi ha escampades pertot arreu.

Ja sé que costarà caminar pels carrers, que, a vegades, hauré de fer una volta per anar a l’altre lloc pensat -si vull evitar aglomeracions, és clar-, però també he de reconèixer que en aquests últims anys, la Fira s’ha esponjat i tot depèn de la gernació que ens arriba, però si aquesta no existís, diríem que la Fira és pobra. I això, malgrat els inconvenients, la part positiva i il·lusionada, em diu que què carai, cap al carrer, matí, tarda i nit, que això només passa una vegada a l’any. I com diu la dita “Una vegada a l’any, no fa dany”.

En qualsevol cas, la nostra Fira de la Candelera, per a nosaltres, és com si fos la nostra Festa Major d’Hivern i és inigualable: ai! si no existís, l’hauríem d’inventar.