Des que hi ha classes socials els rics i els pobres no han menjar el mateix. La nostra butxaca i el nostre nivell educatiu dicten allò que ingerim. El menjar sempre ha estat un marcador social i a cada època històrica ha perfilat diverses estructures socials. Unes diferències que s’accentuen més en moments de crisi econòmica i d’inflació.

Un dels moments històrics en què la taula dels rics i les taules dels pobres van ser més diferents va ser a l’època medieval. Aleshores, la carn era un producte estrella de l’alimentació de les persones benestants. Podien arribar a menjar mig quilo de carn al dia, la qual cosa els provocava greus problemes de salut, com ara vessaments cerebrals i gota. Curiosament els fills bastards dels monarques vivien més perquè se’ls alimentava fora de palau. Els senyors feudals menjaven carn de tota mena (xai, cabrit, vedella, porc...), aus (gallines, capons, galls dindi) i, sobretot, aviram (perdius), perquè els espais de caça eren de la seva propietat.

Els serfs, en canvi, menjaven hortalisses, gra i llegums, productes que es consideraven vulgars. Arnau de Vilanova, a principis del segle XIV , al tractat de medicina Regimen sanitaris ad regem Aragonum, recomanava directament a noble i intel·lectuals no menjar mongetes, llenties o cigrons i, si era necessari, s’havien de coure amb gingebre i safrà. Completava la dieta una mica de peix, els dies considerats de precepte (Quaresma i vigílies de festa), i bocins de carn de porc, tots dos productes, salats, ja que la matança de porc es feia un cop l’any.

Els productes més preuats eren els que es conservaven bé i que es podien transportar, com, per exemple,, el pa, el formatge i les hortalisses seques, perquè la majoria de gent treballava fora de casa. A El Quixot, Sancho Panza diu al cavaller: “Aquí traigo una cebolla y un poco de queso, y no sé cuántos mendrugos de pan” (segurament negra i fet de barreja de cereals, ja que els molins eren propietat dels senyors). I puntualitza: “però no son manjares que pertenecen a tan Valiente caballeto com vuestra merced”. Tampoc no hi havia costum de menjar fruita fresca. Com que molta gent se la consumia en mal estat, es pensava que provocava desajustos intestinals. Els nobles ingerien fruita confitada o en almívar, perquè ells si que podien permetre comprar sucre: un producte caríssim.

Dos mon i dues taules que es van mantenir diferenciades durant segles i que fins i tot es van diferenciant encara més al llarg de les centúries següents, a mesura que la societat s’obria a nous territoris i continents. Per exemple, al segle XIX, amb l’arribada de productes francesos, com ara el formatge rocafort, les olives farcides, les begudes carbonatades i les conserves de peix en llauna, les taules dels palaus encara van ser més exclusives. A Barcelona, en el marc de l’Exposició Universal del 1888, es van menjar ostres vives per primera vegada.

Les classes benestants esmorzaven torrades amb mantega i melindros amb xocolata o cafè amb llet, i, per dinar, uns entremesos, un primer plat de sopa, arròs o escudella; un segon plat de carn guisada o peix de primera qualitat, acompanyat amb vi, i per postres fruita seca o en almívar o fruita de temporada I no se saltaven pas el berenar ni el sopar. En canvi, la cuina dels obrers tenia cada dia, com a productes estrella: el bacallà, l’arengada, la sardina amb sa, les patates, la col, les cebes (tots ells de llarga conservació), els guisats de menuts, peus o galtes, i les sopes de pa i all, i tot això acompanyat d’un got d’aiguardent.