Necessitaria quatre ulls més, com a mínim. Un parell a cada templa i un altre parella a l’os occipital. ¿O millor al parietal? Que en siguin dos més. En total, vuit ulls controlant cada metre al seu voltant, assegurant l’avanç. Això és un perill, així ho sent. Uns ataquen per aquí. Els altres per allà. Una barbaritat. Insuportable. In-su-por-ta-ble. I ho repeteix així, separant les síl·labes, per deixar clara la lentitud de l’agonia.

L’estressa el fet de no poder posar-hi remei. Al següent carrer ha de girar a l’esquerra. Molt bé, som-hi. Intermitent. ¿Per on ataquen? Necessita dos segons. Doncs no, no els hi ha concedit. Ja li estan tocant el clàxon. Per`,, ¿quina classe de descerebrats hi ha al volant? ¿De què collons protesten? ¿Què pretenen? ¿Que es llanci com una possessa sense mirar i envesteixi algú? ¿Es pensen que està fent una migdiada? ¿Per què no es fiquen el clàxon allà on...? L’estressa. Definitivament, l’estressa conduir per Barcelona i, ja comença a estressar-se pels pobles de la rodalia.

Té nostàlgia circulatòria. És absurd, ho sap. Posats a tenir enyorança d’alguna cosa, se n’hi acudeixen mil de millors. Però encara recorda quan es movia per la ciutat sense ganes de cridar a cada cantonada o quan no es deixava una pasta aparcant.

Però aquestes línies, aquestes marques a l’asfalt, que si ara blanc, que si ara groc, que si vermell, que si quadrícula, que si els separadors de carril bici, o bus, és el que no els entén. O sí, però s’ofusca. El pitjor és això, el nerviosisme que es va acumulant, aquesta crispació que esclata davant l’anunci d’una nova via tallada per obres. Llavors li venen ganes de convertir-se en la reina de la selva i prendre els carrers a l’assalt.

Ara, un gir a la dreta. Va, pots fer-ho, s’anima. Agafa aire. ¿Bicicletes? ¿Patinets? Pateix, no pot evitar-ho. S’ha empassat molts embussos en la seva vida, és el que té viure fora de la ciutat, però no s’acostuma a circular d’aquesta manera. Mobilitat sostenible, en diuen. I se li escapa un esbufec que, al moment, s’esforça a corregir. Perquè una cosa és estar nerviós i, una altra, deixar-se portar per la ranciesa. I sap que alguna cosa s’ha de fer per no morir amb els pulmons extenuats.

Una vegada, de petita, va dibuixar una ciutat on l’asfalt s’aixecava amb un obrellaunes dels d’abans, aquells que acompanyaven les conserves, una mena de clau amb orifici en què s’enroscava el metall i alliberava la tapa.. El dibuix li va quedar com un xurro, però al seu cap era una meravella. L’asfalt es plegava i la terra quedava al descobert, mostrant flors de colors i animals rondant pels camins. Recorda que li va fascinar la idea, el pensament del verd sota l’asfalt.

¿Per què l’assalta ara aquest record? Suposa que és una espècie d’excusa, és una manera de dir-se a si mateixa que no és una descerebrada i que tampoc nega la contaminació. Perquè no, ella no està en contra de les bicicletes ni dels patinets, és només que no suporta aquest pandemònium. Ni els clàxons que estan a la que salten. Ni els carrils estretits per les obres. Ni les obres que fan que la ciutat estigui cap per avall. Ni, ni, ni...

I ara ja s’endinsa en l’embús de sortida. Almenys, ja no li queden més girs. Calcula que d’aquí uns tres quarts d’hora arribarà a casa, si hi ha sort. Semàfor. Evidentment, alguns cotxes s’han quedat al mig de l’encreuament. Més embolic. Mira els rostres dels altres conductors, entre la crispació i la resignació. No passa el mateix pel carril de la seva dreta, el dels autobusos. ¿Aquesta no és la seva veïna? La que està llegint. Ara aixeca la vista. Si, és ell. Se saluden efusivament, es porten bé. Verd. L’autobús es posa en marxa, és el que va al seu poble. Ja es perd dins del túnel. Ella segueix allà. Atrapada. Estressada. Exasperada. Definitivament, el trànsit s’ha tornat insuportable. In-su-por-ta-ble.