“Una de les màximes preocupacions des que l’home va convertir-se en sedentari i agricultor ha estat organitzar el temps i deixar-ne constància escrita. Primer sobre la pedra, després a la fusta, al papir, al paper i, en aquests darrers anys, en suport digital. El calendari ha estat i és un element imprescindible en gairebé totes les societats”

N’hi ha pràcticament a totes les cases. Gairebé tots en portem un a sobre, ja sigui dins la cartera, a l’agenda, al mòbil o a les noves aplicacions. Els calendaris són un element indispensable en la nostra societat, els autèntics organitzadors del nostre preuat temps. Però l’afany i l’interès per organitzar el temps no és contemporani. Ve de lluny...

Quan l’home primitiu va deixar de ser nòmada i va decidir establir-se en un únic emplaçament i viure de l’agricultura, el primer que va haver de fer va ser aprendre a llegir el cel per trobar una explicació raonable al pas del temps, els canvis meteorològics, al dia i la nit. Mirant el cel van intentar deduir quan arribarien els vents freds, quan començaria a créixer el cabal del riu, quan els fruits madurarien... Tot el que va anar constatant ho va deixar escrit perquè les següents generacions ho tinguessin present. Primer va fer-ho en pedra, després en papir. Així va ser com van néixer els primers almanacs. Es tractava de representacions rudimentàries del cel acompanyades d’imatges de la terra i de l’home. En moltes civilitzacions els almanacs són el primer gènere de literatura.

A Europa els almanacs no van començar a tenir gaire importància fins al segle XV, quan va generalitzar-se l’ús de la impremta, encara que des del segle XII es feien almanacs manuscrits en pergamí. Els protagonistes d’aquests almanacs eren els pronòstics i els vaticinis de tota mena, inclosos els meteorològics, i la base per fer-los eren l’astrologia i l’astronomia. Al segle XVI aquesta mena d’almanacs es comercialitzaren a tot Europa. A més de la distribució dels dies agrupats en setmanes i el calendari mensual i anual, també aportaven consells agrícoles i mèdics, previsions meteorològiques, mapes, etc.

Els almanacs van servir de mitjà de transmissió de cultura entre les classes socials més populars, tant a Europa com a Amèrica Llatina i, amb el pas del temps van anar ampliant els seus continguts (proverbis, refranys, faules instructives, poemes, efemèrides, santoral, festes de l’Església, obligacions sacramentals, etc.). Al segle XVIII, només a l’Estat espanyol hi havia més de cinquanta almanacs diferents.

El 1814 Ferran VII tornà de l’exili i començà una etapa absolutista que se saldà, entre moltes altres, amb l’abolició de les reformes de les Corts de Cadis, la desaparició de la llibertat de premsa i la prohibició d’editar diaris i almanacs. L’únic diari que es deixà publicar era la Gaceta Oficial, i d’almanacs, el també oficial. El 1856, amb el Bienni Progressista d’Isabel II, es tornà a permetre editar almanacs. El mateix 1856 aparegué el primer calendari il·lustrat publicat a Espanya. Tenia 200 pàgines, es deia Almanac-Omnibus i va aconseguir un èxit sense precedents. D’aquesta època (1861) és el popular Calendari dels Pagesos, vigent encara avui a Catalunya.

Tot i que actualment s’utilitzen com a sinònims, antigament el calendari i l’almanac eren dos elements diferents amb funcions també diferenciades. El terme calendari era de caràcter religiós i de tradició romana i el seu contingut era principalment el santoral. L’almanac, per la seva banda, tenia un caràcter més civil, profà fins i tot, procedent de les cultures egípcia, babilònia, sumèria, i el seu contingut és d’origen astrològic.

Els inventors de la paraula calendarium van ser els romans, però, curiosament, el significat d’aquest terme era “llibre de comptes”; els calendaris eren els oficials encarregats dels llibres de comptes de la ciutat.

L’Església va cristianitzar primer les calendes (les antigues festes romanes), després es va apropiar del terme i, finalment el va fer servir per dir que calendari era un mot derivat de calendes i que, per tant, tenia un marcat caràcter religiós.

Fins fa uns anys, el calendari de paret era una peça més del mobiliari domèstic. No hi havia casa que no en tingués un (o més) penjats a la paret del menjador, de la cuina o del garatge. Avui dia encara se n’editen i les Caixes encara en donen (ja no donen res més!). En trobem amb tota mena d’il·lustracions, des dels paisatges fins a les façanes de cases, retrats d’animals i bestioles i els que més fan mirar són el de les dones i homes (sobretot dones fora de mida) despullats en tallers, com a lloc habitual.

Avui dia hi ha col·lectius d’arreu del món que s’han sumat a la iniciativa d’exhibir-se: equips de futbol, bàsquet, bombers....despullats, però molt púdics. L’objectiu és aconseguir fons. En aquesta mateixa línia hi ha un altre grup de calendaris, de butxaca, que també s’editen per recaptar fons per a causes benèfiques.

Sigui com sigui, els calendaris que més s’utilitzen –en suport paper- són els de sobretaula i els de butxaca. No hi ha cap despatx i oficina sense un calendari sobre de cada taula, ni cartera sense un mini calendari dins. De paret, de sobretaula o de butxaca la majoria dels almanacs que es reparteixen en arribar el desembre són promocionals. I no és estrany tenint en compte que editar un calendari és generalment força econòmic i la vigència que té és de dotze mesos.

I per acabar, una curiositat sobre els noms dels mesos del calendari. Procedeixen de l’antic calendari romà. A l’època de la fundació de Roma s’utilitzava un calendari estrictament lunar on l’any tenia 10 mesos de 30 o 31 dies. Aquests deu mesos van ser anomenats martius (en honor del Déu Mart), aprilis (perquè és el mes que broten les flors), sextili (sisè mes), september (setè), october (vuitè), november (novè) i desember (desè). Després del desè mes hi van afegir dos mesos més: januarius (en honor del déu Janus) i februarius (festes februàries de purificació).

L’any 45 aC. Juli Cèsar decidí crear un nou calendari, el Julià, que posteriorment adoptarien la majoria dels països. Aquest calendari va establir el concepte d’any de traspàs i dividia l’any en dotze mesos. L’any 44 dC. el mes quintilis, va ser rebatejat amb el nom de Julius, en honor de Juli Cèsar, i el sextilis amb el d’Augustus, en honor a Octavi August. El problema no va acabar aquí, Julius tenia 31 dies i Augustus, només 30, tot un greuge comparatiu... la solució va ser prendre un dia de februarius, que es va quedar amb 28 o 29 dies (depenent del traspàs), i perquè no hi hagués tres mesos seguits amb 31 dies en van treure un de september i un altre de november i els van afegir a october i a december. I des de llavors aquest calendari ha romàs invariable fins avui.

Hem començat un nou any, el 2025. Que ens sigui ben reeixit.