Fa uns dies, al saludar un amic, aquest li va preguntar, com és habitual entre persones que se saluden, “com estàs?” i ell, com també és habitual, li va respondre: “Bé”. Al ser un amic de confiança li va dir que no el creia. Que no coneixia ningú que estigués bé. Allò el va fer riure perquè no podia tenir més raó. A tothom ens passa alguna cosa que, en una mesura o una altra, ens impedeix estar bé.

És curiós, que en aquell moment mateix, va constatar que un està bé només era un convencionalisme. Sabia perfectament que qui li feia aquella pregunta la majoria de les vegades no la feia realment per saber com estava; ni ell tampoc, potser, volia respondre-li perquè o no venia al cas, o perquè no es tractava d’una persona amb qui volia sincerar-se.

Li costava confessar que no estava bé. Potser era perquè creia que no s’esperava de l’altre que digués què li feia mal.

S’ha trobat massa vegades que en sincerar-se i expressar els veritables sentiments no està ben vist. Té alguns amics, molt pocs, amb els quals no li importa explicar-los com està, i d’altres, als qual no sent que pugui fer-ho. I coneix altres persones que malgrat la confiança que se’ls suposa, sempre li diuen que estan bé. ¡I és impossible que sempre estiguin bé! Gent amb qui comparteix hores i amb qui parlen d’infinitat de temes, i que quan es voregen els temes personals, apareixen les retraccions i la cosa s’esquiva amb mà de seda. A ell, com a tots els homes, els costa mostrar les seves flaqueses, un absurd i atàvic complex que els limita molt a l’hora de mostrar-se; a més no volen que socialment se’ls vegi com algú amb problemes. El “tot controlat” està més ben considerat; detesten que diguin que són “una persona amb dificultats”.

Ell continuarà dient que està bé quan li preguntin com està. Seguirà el formalisme perquè davant un món en el qual tothom està bé, no vol ser, de sobte, l’ovella negra.