Aquesta popular nadala fou composta el 1818 a Àustria pel mestre d’escola i organista Franz Xaver Gruber i el sacerdot Joseph Mohr. Fou interpretada primer cop a Oberndorf bei Zalzgurb la nit de Nadal del mateix any. Ha estat versionada per molts músics al llarg de la història i s’ha traduït a més de 140 idiomes. Fou cantada simultàniament en anglès, francès i alemany pels dos bàndols de la Primera Guerra Mundial durant la Treva de Nadal de 1914.

Aquesta nadala està considerada la millor de tots els temps i en aquests dies torna a sonar, renovant el somni de la humanitat d’aconseguir la pau al món. Un somni que no arriba mai però que no per això deixa de perseguir. Ha estat declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el març de 2011.

Des que el món existeix la humanitat anhela viure en pau, malgrat que les guerres mai han cessat, fet que contradiu aquest anhel humà o potser demostra la nostra incapacitat per materialitzar els somnis. Plató ja ho va sospitar quan va escriure que la fi de la guerra és la pau i al llarg dels segles diferents filòsofs han insistit en la mateixa idea, des de sant Agustí d’Hipona (“El propòsit de la guerra és la pau”) a Kant (“La pau no és un ideal de la raó sinó de la imaginació”). De fons queda la frase inquietant del grec Heràclit, que ja fa 2.500 anys va deixar dit: “La guerra és el pare de totes les coses”.

Malgrat això, aquests dies, un any més, la popular cançó nadalenca torna a sentir-se per tot arreu, renovant aquest somni de pau que tots sabem impossible però que no per això deixa d’alimentar la il·lusió d’una humanitat que a les nits s’agita tremolant de por pel soroll de les explosions en països de guerra i de dia assisteix estupefacta a les imatges de persones mortes, mutilades i sagnants. I tot això ho veiem a la televisió: la violència i la mort esquitxant els nostres menjadors, mentre al carrer sonen els versos utòpics com els que es van escriure el 1816:

“Santa nit, plàcida nit.
Ja està tot adormit,
vetlla sols en la cambra bressant
dolça mare que al nin va cantant,
dorm en pau i repòs, dorm en pau i repòs...”

Entre la pena i el no-res trio la pena, va escriure William Faulkner, i jo m’acullo a la seva decisió per no renunciar a una utopia que cada generació que passa es mostra més irrealitzable, però la negació de la qual faria d’aquest món un lloc més inhòspit i de la convivència humana una mica encara més difícil del que ho és des que la practiquem. Amb els seus passos enrere i endavant, la humanitat una mica ha avançat en aquesta matèria, malgrat que la gent de mala memòria s’entossudeix a demostrar que no és així tant a petita escala com des de la perspectiva sencera d’un món a la deriva de la qual alguns dels seus dirigents pretenen corregir abans que es desintegri. La veritable bomba nuclear ja no són només les religions o les ideologies que al xocar entre elles provoquen un sobreescalfament de les passions humanes, ni tan sols la pobresa i els desequilibris econòmics. La veritable bomba nuclear en aquest moment és la voracitat de la humanitat per continuar creixent tant sí com no quan ja sabem que el món té un límit i que, si el traspassem, saltarà pels aires com Hiroshima, però ara sencer. Ja hi va dir el mateix Einstein “La tercera guerra nuclear no sé com serà, però sí que la quarta ho seria amb pedres i pals”. Així que caldrà continuar somiant i cantant aquella nadala que un humil sacerdot i un mestre d’escola i organista de l’església d’un poble austríac va compondre fa ja 200 anys:

“Santa nit, plàcida nit.
Ja està tot adormit,
vetlla sols en la cambra bressant
dolça mare que al nin va cantant,
dorm en pau i repòs, dorm en pau i repòs...”