El Nadal representa el disc dur en què s’emmagatzemen les nostàlgies, els éssers estimats que hi són i no hi són, les estrenes i les nadales, els nens de Sant Ildefons, el cava Rondel, la Marxa Radesky, els torrons barats i els roscos i els polvorons. Aquells Nadals em remunten a dies de pluja, a gotes lliscant a la carrera vidres avall i al menjar de la mama; a l’aroma de peix al forn i la cuixa de be. El Nadal era l’única època de l’any en què pronunciàvem la paraula almanac. Hi havia paraules que només s’utilitzaven per Nadal. Almanac, una paraula àrab per a una festa cristiana. Avui dia l’almanac perd tota l’aristocràcia del nom després del 6 de gener. A partir d’aquesta es converteix en un calendari vulgar. En algun moment també vam adoptar la paraula christsmas per referir-nos a les targetes de felicitació nadalenques. Ja només les remeten algunes empreses com a gest de cortesia. Si convideu els vostres fills adolescents a enviar un christmas veuran la vida passar com una pel·lícula de cinema mut.

I els anuncis d’aquells anys? Eren temps del primer canal i la UHF. O els veies o els veies. No hi havia escapatòria. Ara ni tan sols estan pensats per la televisió; massa distrets per canviar de canals i de plataformes. Ara encara surten els anuncis de la Loteria Nacional i de la Grossa, tot i que trobem a faltar el calb aquell que bufava els números del bombo com si fossin cendres d’advent.

He repassat anuncis de la meva adolescència. M’hi he passat una bona estona. Discos, cassets o la caixa de ritmes dels vuitanta. La màquina d’escriure. A casa hi havia una Olivetti, tot i que les pel·lícules antigues sempre sortia una Underwood o una Remington, encara que a Espanya no hi havia Underwood. Al Corte Inglés només hi havia olivettis.

M’he fet un tip de veure anuncis antics per imaginar com els rebrien els nens i les nenes d’ara. Ara són nenis, cosa que descartaria la separació de sexes entre la pilota i la Nancy. Suposo que el Pare Noel i els Reis d’Orient deuen anar curts de Scalextric, Ibertren, Magia Borrás i Fuerte Comanci. A pocs pares d’avui (encara són massa) els passa pel cap regalar pistoles i metralletes de joguina. He vist el vell anunci de Madelman, que en realitat eren individus poc virils de cos escorregut, tot i que ben vestits de bussejadors, d’esquiadors, de la unitat de sapadors IX. Els madelman eren enemics dels geyperman. Avui es poden trobar al mercat dels col·leccionistes i són molt buscats. Les nines de Famosa (la Nancy millor que la Barbie) es dirigien al portal caminant per trobar-se sota el pessebre la resta de joguines de la tele, inclosos els Cine Exin i el Juegos Reunidos Geyper.

La bretxa generacional es revela cada Nadal en els anuncis de joguina com l’abisme del temps que separa el Mecano del telèfon mòbil, i l’almanac, de la celeritat insubornable del calendari, els dies del qual s’extingeixen com gotes de pluja vidre avall, desapareixent com ho fan els fulls de l’almanac, esperant el nou Nadal i potser, llavors, encara continuaré recordant aquells anuncis, cada vegada més, només per a mi.