A la pel·lícula El cochecito (1960), l’ancià protagonista (Pepe Isbert) està obsessionat a comprar-se un cotxe motoritzat d’invàlid. Els seus familiars l’hi volen impedir, i per això decideix enverinar-los a tots, robar les seves joies i adquirir, per fi, el seu estimat motocarro. Era una comèdia negra, negríssima. La censura franquista, és clar, va tallar aquesta penúltima seqüència en què l’ancià veu sortir de casa els taüts de les seves víctimes, i la va substituir per una trucada de penediment que deixa clar que la família continua amb vida.

Com passava gairebé sempre, no només va espatllar la seqüència i el significat últim de la cinta, sinó que van mantenir la seqüència posterior, en què el protagonista és detingut per la Guàrdia Civil: sense l’assassinat, aquests últims plans no tenien sentit. L’escàndol va ser majúscul i al director italià Marco Ferreri no li van renovar el permís de residència a Espanya. Va tornar a Itàlia, però va continuar amb Rafael Azcona a la sala de màquines de les idees i guions cinematogràfics.

La censura no va ser un invent del franquisme. N’hi havia des del 1913. No només es podien eliminar escenes en la primera fase del guió i tallar les pel·lícules una vegada fetes, sinó que a començaments dels anys 20 del segle passat, per exemple les sales cinematogràfiques de Madrid tenien les platees dividides en tres espais, un per a les dones, un altre per als homes i un tercer, il·luminat amb llum vermella, per a les parelles.

La història de la censura cinematogràfica és pròdiga en anècdotes. A Bienvenido Míster Marsahall (1952) no va passar el tall una escena en que la mestra del poble té somnis, anomenem-los humits, amb atlètics esportistes nord-americans. Plácido (1961) va haver de canviar de títol: hauria d’haver-se dit Siente un pobre en su mesa. Berlanga, algunes vegades, s’ho va prendre de broma: va fer tants retocs en el guió original de Los jueves, milagro (1957) que el realitzador va voler que fos acreditat com a coguionista.

Un altre text de Rafael Azcona, el d’El pisito (1958), primera col·laboració amb Ferreri, va ser alterat el seu desenllaç minimitzant l’arribisme del protagonista, que vol casar-se amb una àvia, esperar que mori i cobrar l’herència amb la qual comprar-se un apartament nou. A Muerte de un ciclista (1955), Juan Antonio Bardem, es van suprimir totes les imatges i referències a les manifestacions estudiantils. Durant el rodatge del seu posterior Calle Mayor (1956), Bardem va arribar a ser detingut.

Mes flagant va resultar el cas de Viridiana (1961), la tornada de Luis Buñuel al cine espanyol. La censura va obligar a modificar el final del guió Buñuel va acceptar, tot i que els seu ateisme cítric no hi va quedar esmorteït. La pel·lícula va obtenir la Palma d’Or a Cannes el mateix any del rodatge, però una crítica posterior de L’Observatore Romano va irritar tant que el film va ser prohibit a Espanya. No només això. Se li va retirar el cartró del rodatge, i així deixava d’existir. El guió de La respuesta (1969), de Josep Maria Forn, es va haver de reescriure fins a tres vegades al no passar el control de la censura. Es va autoritzar finalment. Després, una vegada muntada, el comitè de censura la va veure i la va prohibir íntegrament sense donar gaires explicacions. Casos així, n’hi va haver un munt.

Uns altres que van donar per a molt. El 1976, María José Cantudo, va fer el primer nu integral del cine espanyol a La trastienda, de Jorge Grau. Començava l’època del destape. La censura va quedar abolida el 1977, però dos anys després encara cuejava: a Pilar Miró se li va obrir un consell de guerra per la manenra crua de presentar les tortures de la Guàrdia Civil a El crimen de Cuenca i el film va se un any i mig segrestat.