Aquesta obra es va publicar ara fa 50 anys i ha venut gairebé dos milions de còpies. Podríem dir que les seves primeres línies, encara les poden recitar de memòries molts dels que formaren part de les nostres classes de literatura.

“L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava de l’hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, de coll de dama, quan s’aturà a avergonyir dos nois, que n’apallissaven un altre i el feien caure al toll de la resclosa, i els va dir:

-Què us ha fet?

I ells li van contestar:

No el volem amb nosaltres, perquè és negre.

-I si s’ofega?

I ells es van arronsar d’espatlles, car eren dos nois formats en un ambient cruel, de perjudicis.”

Aquest començament del text ja es presenta contra el bullying i contra el racisme. També hi ha una defensa de la cultura: el protagonistes recopilen tots els llibres possibles, amb la idea de crear la gran biblioteca de la humanitat, perquè existeixi un passat de coneixement sobre el qual construir la nova civilització. Així mateix, es deixa entreveure algun missatge polític que, clarament, se li va escapar a la censura de tardofranquisme.

La novel·la descriu un món apocalíptic en el qual uns alienígenes aniquilen la humanitat i destrueixen les seves ciutats. Aquest tipus de literatura apocalíptica/postapocalíptica es pot considerar un gènere en si mateix amb una llarga tradició anomenat ficció científica, fou un dels booms editorials de la segona meitat del segle XX.

En el Manuscrit, aparentment només s’han salvat l’Alba, una noia de 14 anys, i el Dídac, un nen negre d’uns 8 anys amb qui es fiquen els nens dolents del barri. Gran part del text s’encarrega dels assumptes de supervivència: refugi, aliment, cultiu, pesca...sens grans esquinços emocionals.

La recomanació escolar que es féu en el seu moment, a més de la clarividència de recomanar un text de ficció científica, era perquè era de millor digestió per als lectors més joves perquè té uns valors que, si bé eren agosarats per a la seva època, avui són de comuna acceptació. Publicat a la col·lecció “El Trapezi” ja al novembre de 1974, Manuel de Pedrolo posa en un primer pla el feminisme. La noia és la part forta, adulta, assenyada i equilibrada de la parella (i per extensió, de la humanitat) i també és l’encarregada de ser la mare del món. No sent pudor i accepta el seu cos amb naturalitat.

És també una història de violència. I el sexe és, sens dubte, un altre element atractiu per als joves preadolescents. És present al llarg de tot el text. Hi ha innombrables escenes que incideixen sobre el cos de la noia i, de manera molt accentuada sobre el pit de la protagonista.

Al llarg dels diferents capítols, hi ha els quaderns de la destrucció i de la salvació, els de la por i de l’estrany, de la sortida i de la conservació, del viatge i de l’amor i el quadern de la vida i de la mort. Els protagonistes van creixent i l’Alba ja té 18 anys i té un fill amb un nen de 12, en Dídac, per perpetuar l’espècie humana. Però si hi ha alguna cosa sens dubte torbadora és al final del penúltim capítol i de la història dels nostres protagonistes. En Dídac mor i la protagonista queda -plausiblement- sola al món amb el seu fill encara nadó. L’últim paràgraf diu: “Jo, l’Alba, una mare de divuit anys, em vaig mirar en Mar, que plorava al bressol, i vaig pensar que tot just seria una dona de trenta quan ell en fes dotze: I en el fons del meu cor vaig desitjar ferventment que fos tan precoç com en Dídac, el seu pare; si ho era, encara podria tenir uns quants fills del meu fill...”

Tot un conjunt de factors convertiren el Manuscritdel segon origen no sols en un fenomen literari i una experiència editorial entre els més importants de les lletres catalanes, sinó també en un esdeveniment sociocultural del màxim interès. Aquest era el propòsit de Pedrolo en escriure el llibre: un cant a la vida i a l’esperança, des d’un petit país, per a tot la humanitat.