T’he retrobat en el calaix d’aquell vell armari, oh amiga nostàlgia de profunds records, records d’infantesa, de plors silenciosos i d’esgarrifances a vora del foc.

T’he retrobat en el silenci de la nit callada, companya nostàlgia de jocs no oblidats, de jocs allà al pati d’aquella escola petita i trista sense llibertats.

T’he retrobat en els llibres i antigues estampes i en els vells pupitres del meu subconscient i en el mapamundi, prop de la pissarra, que ens mostrava el món, sent tan innocents.

T’he retrobat en els batalls colpint les campanes, nostàlgia punyent, vestida de lluna i de sol, de pluja i de núvols, de nit estelada, vestida de vents, vestida de dol.

T’he retrobat en els somnis enmig de les boirines, perdut en el temps, molt lluny de la llar, en l’aigua que corre pels carrers i places, tan noves i amples, que no trepitjava quan era infant.

Sempre omnipresent, germana nostàlgia, tu ets la nit i el dia, llevant i ponent, síntesi i anàlisi de la meva vida des d’aquella infància fins aquest present. Sols vull agrair-te la teva presència en tots els moments que hem viscut plegats, quan lluny dels meus pares, sols tu, oh nostàlgia amiga, m’has acaronat.