Regnava Amadeu de Savoia, catòlic, maçó i progressista, a l’Espanya del 1871. Era primavera a Barcelona i una noia de 17 anys, Helena Maseras (1853-1900), es dirigia, caminant per la rambla dels Estudis, a l’Institut de Secundària, a plantar a llavor que la convertiria en la primera dona universitària del país i el fruit de la qual recollirien altres dones que, com ella, van decidir fer la carrera en lloc de dedicar-se exclusivament a ser esposes i criar els seus fills. Maseras anava a sol·licitar un permís per examinar-se de les assignatures de secundària que l’acreditarien com a batxillera, amb l’objectiu d’estudiar després ni més ni menys que la carrera de Medicina envoltada d’un alumnat masculí.

Va ser la primera universitària però no l’única. Al cap de poc la seguien Martina Castells (1852-1884) i Dolors Aleu (1857-1913), les primeres dones doctorades d’Espanya i que van aconseguir exercir i obrir les seves pròpies consultes mèdiques.

Eren temps, ara d’una època llunyana, en què els homes lluïen barret de copa i les dones havien de sotmetre’s a la tirania de la cotilla. Una Barcelona assetjada per les malalties venèries i per la febre groga, amb un Eixample en construcció i immersa en un procés de trànsit entre la miniciutat i la metròpoli. Temps de precarietat de l’Hospital de la Santa Creu i la Casa de Caritat, l’ambient revolucionari de la Facultat de Medicina o el burgès del cercle i el Liceu.

Aquella societat del 1871 la igualtat entre homes i dones era impensable perquè es movien en termes de masculinitat, però s’obria el debat entre partidaris i detractors d’obrir la universitat a les dones i de permetre’ls després exercir, ja que una cosa era estudiar i una altra de molt diferent que et curés un metge amb faldilles.

El rector de la Universitat de Barcelona, Antoni Bergnes de las Casas i els professors Joan Giné i Partagàs i José de Letamendi, van ajudar a recolzar les tres noies amb els ulls posats en països com Alemanya o els Estats Unit, on ja hi havia 225 doctores.

Les tres pioneres tenien en comú una personalitat i un caràcter fort, potent, imprescindible per atrevir-se a ser les primeres dones que van aprofitar el buit legal per estudiar Medicina, la carrera de moda en temps de positivisme i d’exaltació de la ciència. Helena Maseras era atrevida, rebel i contestatària. Pensava “hi tinc dret i ho vull fer”. Malgrat que va acabar Medicina el 1878 no li van donar la llicenciatura fins al 1882. Va anar a Madrid a doctorar-se, però va acabar renunciant per la pressió del professor Tomás Santero, que la va suspendre una vegada i una altra de l’única assignatura que li quedava. Es va resignar a exercir magisteri, venint de família de pare veterinari i dos germans metges.

Més sort professional van tenir les seves dues col·legues d’aules. Marina Castells tenia la ment més política i tàctica de les tres. Bona estudiant, va seguir la tradició familiar. Nascuda en una família de la burgesia liberal lleidatana, amb avi, pare i germans metges, va ser la primera dona a ser investida doctora en Medicina, el 27 d’octubre de 1882 a Madrid. Va obrir una consulta. Morí de part amb només 31 anys.

Dolors Aleu era tossuda i brillant. Amb una intel·ligència privilegiada i un expedient ple d’excel·lents, cosa que li va comportar moltes enveges entre els homes. Estava entestada a fer carrera i era una científica per naturalesa. Va mantenir dues consultes a Barcelona, que va haver de tancar per la mort del seu fill, també metge, als 23 anys. Maria S. Farell, descendent de Martina recorda el consell que li deia la seva àvia: “La meva àvia sempre em deia que estudiés”.

L’Helena, la Dolors i la Marina van suportar comentaris maliciosos i ajornaments injustificats de les seves peticions acadèmiques però també van rebre el reconeixement de molts col·legues homes.

Gràcies, pioneres universitàries.