No era estrany que desitgés la seva pròpia mort, per desesperació, sí, per de-ses-pe-ra-ci-ó total, després d’intentar contactar amb atenció al client. Estava tan exasperat i tip de trucar que realment no li aniria malament morir, i, com a primera conseqüència, deixar sense fer tota una sèrie de coses desagradables. Aquesta seria la part bona de morir a propòsit: que se n’aniria pensant “que el que vull solucionar que ho facin altres”, i sentint alleujament per això. Però per arribar a aquest límit, segurament primer li han vingut al cap mals pensaments sobre aquella persona que no l’atén, també per desesperació, un estat que torna comprensibles moltes accions i massa pensaments. En realitat, no li desitja tant el mal al personal d’atenció al client, que també, com a l’empresa, per a la qual demana la fallida, l’extinció, per convertir atenció, en realitat, en distracció al client.

Tot això és fàcil d’entendre: va trucar al llarg de tres dies vuitanta-sis vegades a les oficines d’una empresa de la ciutat. I no li va agafar el telèfon ningú. Ningú viu, real des de l’atenció al client. Li responia sempre una veu gravada. A partir de cert nombre de vegades, marcava per engrossir la xifra, per explicar que havia trucar vuitanta-sis vegades i res. Tot i que ja sabia que ningú l’agafaria, trucava. Jugava a trucar. Trucava sense un altre desig que algú despengés i preguntar-li si feia fred, si es trobava bé, si no se li feia llarg el dia sense contestar el telèfon, si havia llegit una llarga novel·la. Mentrestant, l’empresa de paqueteria li assegurava per xarxes socials que passava nota a la seva missatgeria local perquè li entreguessin l’enviament. I no li entregaven mai.

En vista de tot això se’n va adonar que aquell servei al client era lamentable. Era només el signe del temps que vivim, estranyament caracteritzats per la recerca de la desgràcia, la infelicitat, l’exasperació a través de l’economia de serveis.

Tot seria diferent, i lloable, si un dia atenció al client comencés a dir-se d’una altra manera, i que quan li despengessin, després de mitja hora de música inaudible, el saludessin amb un “Hola, fill de...Et fotrem viu”, una cosa que ara no diuen, però que sap que pensen, i així actuen. I continua la música...