El proper diumenge, 10 de novembre de 2024, es compliran 33 anys de la mort de Montserrat Roig, en un moment daurat de la seva obra de ficció i no-ficció, avui més contemporània que mai, és recuperada per petites editorials independents i reivindicada per autores que van coetànies seves i d’altres, més joves, que l’han descobert ara.

Montserrat Roig va néixer el 13 de juny de 1946. Els seus pares eren Tomàs Roig i Llop, advocat i escriptor, i Albina Francitorra i Aleñà, que va sembrar en la seva filla la llavor feminista. Es va formar, primer, en una escola de monges -anys després va escriure que no hi ha lloc que fomenti més l’ateisme-, el Diví Pastor i, després, en un institut, el Montserrat, on va guanyar el seu primer premi literari. Mentre estudiava Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, va començar a interessar-se per la literatura, un acostament que al final va esdevenir passió.

L’any 1968 ingressà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i s’havia llicenciat, tot i que “l’ofici que em donaria menjar els anys següents, el periodisme, no tingués res a veure amb la meva carrera universitària”. El desembre del 1970, es va tancar, juntament amb altres centenars d’intel·lectuals catalans, al monestir de Montserrat per protestar contra el procés de Burgos. La seva forma de ser era així, no en concebia cap altra. Durant els pitjors moments, en els últims assassinats del franquisme, ella va tenir gent amagada a casa.

L’any 1976 participà en la manifestació a Barcelona que demanava la despenalització de l’adulteri. Una de les seves finalitats en assistir a aquesta actes era que volia convertir els homes rojos en feministes, el que s’anomenava la doble militància. Era molt protectora de les dones que estaven desprotegides. Era una ala protectora, buscava feina a les dones, tot el que ella no podia fer ho donava a les amigues. Era una organitzadora nata de punts de vista i un referent moral. Un dels fets més sonats en aquells anys és que fou capaç d’agafar un dirigent de Comissions Obreres i clavar-li una filípica a la seva cuina perquè anava de feminista però enganyava la dona. En un món de personatges molt carques, va ser pioneríssima.

Un dels seus llibres més importants i del qual més orgullosa se sentia, Els catalans als camps nazis, que va publicar el 1977, cinc anys després d’haver debutat en la novel·la amb Ramona, adéu. L’escriptora Maruja Torres recorda: “A la seva cuina i a casa seva ens acollia, i el sopar de Nadal de la Montserrat, quan estaves trista, et feia un caldo. Et transmetia caliu de llar, però era una llar que no tenia res a veure amb la família que l’oprimia. Aquesta és la meva Montserrat Roig”.

A finals de la dècada dels 70 i principis dels 80, Montserrat Roig va desenvolupar amb afany la seva faceta periodística sense desatendre la literària. A TVE Catalunya va dirigir i va presentar el programa d’entrevistes Personatges, pel qual van passar moltes figures de l’època, sobretot, masculines, des de Josep Maria flotats fins a Antoni Tàpies i Lluís Llach.

El 1975 va aconseguir el premi Sant Jordi per la novel·la El temps de les cireres. Després vindrien L’hora violeta (1980), L’agulla daurada (1985) i una infinitat d’obres de ficció i no-ficció. De nou, tornem a Torres quan diu: “ com més escrivia, millor ho feia. Es va especialitzar en la memòria i en el feminisme. A les seves novel·les parlava de l’escola del desamor n què se’ns educa per ser patidores, de la hipocresia, de la diferència de classes entre dones. (...) La seva obra va tenir un procés de maduració que només la mort va poder frenar”. Després vingué La veu melodiosa (1987) i l’última que va publicar va ser El cant de la joventut (1989), un llibre de vuit contes que parlen de la joventut perduda, del sexe i de la mort, de la memòria i de l’oblit, de la importància, en fi, del llenguatge.

L’any 1990, li van diagnosticar càncer de mama. Va morir el 10 de novembre del 1991, el proper diumenge es compliran 33 anys de la seva desaparició. El seu enterrament va ser multitudinari. Entre els assistents hi havia alguns d’aquells catalans als camps nazis que Roig va treure de l’oblit.