Davant el seu edifici hi ha una pensió. Fa mig any va afrontar una lleugera reforma i, de passada, un canvi de nom. Dir-se bé és importantíssim. Li sembla que ara s’adverteix més moviment. El seu estudi és a l’altura de les habitacions de la primera planta, així que quan deixa d’escriure, i aixeca el cap, de tant en tant distingeix algun hoste a la seva habitació, si abans ha deixat la porta del balcó oberta. Fa dos dimecres va començar a cridar-li l’atenció la presència d’un home d’uns 70 anys amb calçotets, samarreta, vambes i una gorra posada al revés. Estava tot el temps assegut en una cadira, i mirava a una paret, lleugerament cap amunt, on dedueix que hi havia una televisió. Li va intrigar de seguida perquè cada vegada que es distreia, i escorcollava el panorama, el veia sempre a la cadira, mai al llit. Renunciava voluntàriament a la comoditat, i això és una cosa que el desassossega perquè “treballar en una posició incòmoda ajuda a escriure millor” (Henry Miller).

No va variar gaire la situació divendres, tot el dia assegut. ¿No se n’afartava?, es preguntava. ¿Per què no sortia al carrer, a sopar, a caminar, al que fos? A la petita ciutat on viu, evidentment, no una gran capital, alguna cosa es pot fer a més de veure la tele. Va començar a pensar que alguna cosa el turmentava. ¿Com havia acabat allà, on era impossible no trobar-se absolutament sol i buit, com passa una mica a tothom quan es queden sols en hotels? ¿Esperava algú? ¿S’amagava d’alguna cosa? ¿Per què se sotmetia a un avorriment així?

La seva presència va coincidir amb el record de la pròpia infància que va estar guiada per una estricta educació, gairebé sense sortir al carrer. Després de l’accident a Txernòbil, el seu pare els va impedir durant tres anys menjar fruita i verdura, ous, llet fresca i anar a restaurants o menjar un tros de pizza al carrer. Els únics aliments permesos eren productes enllaunats envasats abans del 26 d’abril de 1986. Es van passar ell i tota la família tancats a casa avorrits com ostres. Era una activitat intensa que no va trigar a convertir-se en un posat existencial.

La seva obsessió es va contagiar a tota la família, que l’espiava a qualsevol hora. Va començar també a posar al corrent per escrit alguns amics. Quan s’aixecava de la cadira el seduïa pensar que per fi prendria el control de la petita ciutat. Però només anava al lavabo. “I si intenta suïcidar-se, ¿has pensat què faràs?”, li va escriure una amiga, introduint una nova via d’angoixa. A l’altura del dissabte, la seva filla amb prou feines s’apartava de la finestra. Va ser una celebració per a tothom quan els va anunciar que l’home estava sopant pizza i bevent cervesa.

Diumenge hi va haver més notícies. La seva dona estava mirant per la finestra quan va veure sortir l’home amb una bossa i llençar-la a contenidor. Al tornar a la pensió, a la porta, algú s’hi va adreçar i el va anomenar Enric. Ara saben el seu nom, i és pitjor, perquè d’aquí a estimar-lo i convidar-lo a viure amb ells no falta gaire.