El Dia de Tots Sants i l’endemà, Dia dels Difunts, són dies molt assenyalats en el costumari popular català, en el religiós i en el gastronòmic. Perquè encara que avui dia hagi perdut aquell fervor tan gran, no deixa de ser una festa per recordar els nostres avantpassats, amb serveis religiosos per als de més edat i gastronòmics. Abans la família es reunia fent de la trobada un record dels absents, amb la presència als cementiris i les flors del temps, generalment crisantems, endreçant tot el nínxol en senyal de respecte i record.

Acabat aquest acte familiar, la litúrgia de la festa continuava, si no s’havien fet a casa, passant per les pastisseries per retirar els panellets corresponents, fets a mà amb massapà, amb tot tipus de variants, tot plegat, com a postres, acompanyat d’un bon vi de la bota del racó, fos del ranci, moscatell o bé mistela, per ser de la nostra terra, país de bons vins, recordant els servits per la família de ca la Tuies o de ca l’Iglésies, prou reconeguts a la vila en aquells anys.

Recordarem aquí, per haver-ho consultat, que antigament era repartit un panellet (pa petit) entre la població amb pocs recursos i com a una almoina, elaborats amb farina de blat, sense res més, que per apaivagar la gana del moment ja n’hi havia prou, però si no es menjava al dia es tornava sec de seguida. L’encarregat del seu repartiment normalment era l’Església.

Un dels complements generalitzats arreu eren les castanyes i els moniatos, ja fossin blancs, grocs o carbasses, entre d’altres fruits de tardor com els codonys i les serves, com també les patates al caliu que, obertes per la meitat sense treure’n la pell, ben calentes amb un raget d’oli de collita pròpia i un polsim de sal i pebre, eren molt bones i encara més si hi havia una bona gana.

Continuant amb el meu afany antropològic de consulta recordaré alguns llocs d’emplaçament, sempre en llocs de pas, on es situaven les castanyeres, com el passeig Pi i Margall, cantonada plaça de la Creu; també una altra situada enfront de l’antic cinema les Delícies. Al carrer Major, cantonada amb el del Mercat hi havia una barraqueta amb tota mena de llaminadures per a la mainada que hi passava a la sortida de l’escola. I a la cantonada de la plaça de la Vila amb el carrer Verdaguer, enfront mateix del cafè Alhambra. Els dies de cinema a la Federació Obrera i també al Foment. Segur que n’hi havia d’altres en cantonades de pas.

Avui dia, encara trobem algunes parades de castanyeres que ens fan reviure com anaven vestides en aquells temps, amb indumentària del mocador al cap de color fosc, amb vestuari també dels anomenats soferts, assegudes en una cadira de boga, recollides a l’entorn del fogó, en anys de molt fred, amb l’escalfor que desprenia el caliu de les brases, alimentades amb carbó vegetal d’alzina, aquí a Molins de Rei, de cal Carboner, de cal Vialet o de cal Bisbal, amb el seu quinqué tant d’oli com de carbur, per tenir llum al capvespre.

I com diu la dita “Tots Sants, capes i mocadors grans” això ens explica que en aquell temps sí que feia un fred que costava de treure’s del damunt. Per això un s’havia de tapar com calia, si no es volia arreplegar un bon refredat, no com ara, que gairebé es pot anar amb mànigues de camisa.

Continuant amb les castanyeres, per fer-se passar el fred, remenaven les castanyes amb l’espàtula d’alumini, retirant les castanyes cuites per col·locar-les en un caixó de fusta folrat amb roba de llana per poder-les mantenir calentes, que és quan són més bones., mentre s’escalfaven les mans a l’espera dels passants compradors d’una dotzena de castanyes a 0,50 cèntims dels d’abans. Les castanyes havien de ser de Galícia, que deien que eren més grosses i més dolces.

I al capvespre del dia de Tots Sants, era una tradició anar al teatre per veure Don Juan Tenorio.