Un dia, en veure escrit el meu nom i cognoms, em vaig adonar que si les inicials resumien qui era i d’on venia, sense les minúscules era impossible saber què s’amagava darrere aquelles tres lletres. I així va ser quan, després d’aquesta visió vaig entendre que, per la vida, anar de majúscules no porta a res.

Les majúscules són com la fama, efímera i traïdora, comença un dia no se sap de quina manera, però té sempre una data de caducitat. Però hi ha qui s’intenta mantenir sota els focus quan ja ha sonat la corneta de la retirada i la seva imatge queda llavors convertida en l’esglai de qui vol seguir i ja no pot ni els altres l’hi permeten.

La fama és arriscada. La caiguda de les majúscules pot ser fatal. A qui atrapi a sota està perdut. La societat necessita els seus mites i els seus déus, per adorar-los, admirar-los, posseir-los i, després, per destruir-los, llaçar-los al lleó afamat de la indiferència.

Les coses en minúscula sempre intenten confondre els desitjos amb la realitat. Les petites coses amb minúscula mai aconsegueixen que la realitat s’apropi una mica als seus petits desitjos.. En les majúscules estan les grans corporacions i els grans interessos, en les minúscules estem cadascú de nosaltres; a qui el soroll de la gran política no deixa que escoltem els problemes de la vida quotidiana.

Ara cada vegada més crec en les anècdotes de les persones minúscules. Les anècdotes són la rebotiga de la Història amb majúscula i a mi, ara ja, res del que s’escriu amb majúscula m’impressiona.

La convicció de les coses importants prové precisament d’un coneixement profund i últim de les coses minúscules, no de les informacions superficials i d’última hora dels titulars en majúscula.

L’èxit, aquest que tan busca la societat en què vivim, no és un tren. És un fotut autobús que esperes molta estona, per acabar pagant un ull de la cara quan pots pujar-hi i viatjar trepitjant els altres i rebent empentes i fent bona cara sense sentir-la. Això és l’èxit d’avui en dia, l’èxit de les majúscules. I no em tempta.

Quan ens movem de presa, sempre endavant sense mirar que hi ha al costat, les coses que ens envolten estan quietes. Només si ens parem i deixem les majúscules i collim les minúscules a poc a poc, les coses es posen en moviment, es manifesten vives.

Fins que un no es para no pot veure que el món pateix d’un consumisme compulsiu, resultat de la mort de les utopies i de l’agonia de l’humanisme. ¿Quantes vegades sense mostrar gairebé gens d’atenció no hem hagut d’escoltar l’altre a la barra del cafè, limitant-nos a fer dibuixets amb els regalims del nostre got, fent passar l’índex per la fusta aclivellada del mostrador?

Diríem llavors que tot està perdut. Perquè hem basat la nostra vida per les coses que tenen èxit abans que per l’estima de les coses boniques, l’admiració per les persones que s’han enriquit que per les persones felices, humils, solidàries.

Les úniques obres que prevaldran són les que estan fetes en silenci, amb minúscules, amb amor. Les obres només valen si es fan amb amor. Treballar amb amor és teixir la tela amb fil d’or, com si l’ésser estimat anés a utilitzar aquella vestimenta. És construir una casa amb afecte, com si l’ésser estimat anés a ocupar-la. Se sembra amb tendresa i es recull amb alegria, com si l’ésser estimat anés a menjar aquest fruit.

I si no es pot treballar amb amor, és millor abandonar el treball i demanar almoina a aquells que treballen amb amor. Perquè si coem el pa amb indiferència, farem un pa amarg. I si trepitgem el raïm sense ganes, destil·larem un verí en el vi. I encara que cantem com els àngels, si no estimem aquest cant, no arribarà al cor de ningú.

Admiro el voluntariat, les persones que conviuen amb les persones grans. Uneixen generacions. M’explicava un d’ells les vivències que havia tingut i que mai hagués pensat tenir. Ho deia amb una gran satisfacció no sols a la cara, sinó en tot el seu esperit: “M’han ensenyat a escoltar. Sí, és veritat que expliquen batalletes del passat, coses d’aquella malaurada guerra que van viure i patir, i els seus amors, però també parlen d’altres qüestions actuals. I resulta que estem d’acord en molts temes. T’has de treure el perjudici que són vells, que estan tot el dia queixant-se”. Quines minúscules més majúscules.

“Tots ells –continuà- es van envellint, però viuen perquè encara conserven sempre alguna esperança.”

Ells han arribat a un punt que no esperen res o molt poc, i tots el que se’ls dóna, sempre s’accepta agradablement. La seva companyia permet comunicar-se i comunicar-te, i compartir pensaments i alegries. Aquí, en aquestes persones de tanta experiència de vida, està la gràcia de les minúscules.