A la cuina no té massa imaginació; és de sota, cavall i rei. En canvi, el seu amic és capaç d’improvisar un dinar deliciós amb sobres del frigorífic. En una ocasió, se li va ocórrer posar una punta de sobrassada al risotto, i van acabar llepant fins i tot el mànec de la forquilla. Pensa en això mentre mira de cuinar un dinar uns mica decent amb les sobres de la setmana.

Al carrer, a l’altre costat del balcó, el dia va posant-se rúfol, d’un gris de rata. Està dispersa. ¿L’excusa? És que té pintors a casa. Més ben dit, el pintor, un de sol, que pinta amb pistola. No li molesta el soroll; en pitjors circumstàncies s’ha trobat, tant a casa com a l’oficina. El que li desconcerta és la idea de la polsina blanca de pintura que s’anirà dipositant sobre els mobles, igual que la melancolia taca el temps i els objectes, i el tip de fregar que li espera. Netejar i netejar, sense entreveure-hi un final immediat.

El seu pintor porta una arracada a l’orella i un mocador al clatell, com un pirata. És simpàtic.

-¿Et ve de gust un cafè?
-D’acord.

El problema és trobar la cafetera enmig del caos.

El pintor li explica que, en una ocasió, es va trobar un feix de bitllets dalt d’un armari i que de seguida l’hi va entregar a la senyora de la casa, però es va armar un bona tangana perquè ella no en sabia res (l’havia amagat el marit).

Ella pensa que, si trobés un rotllo de pasta a casa seva, n’hi entregaria la meitat per pura alegria.

Fa uns quants dies que comparteixen xerrades intermitents. Les motos, les escapades a la muntanya, el dentista, les soledats, de les dificultats de la vida i de com s’ha d’invertir el diumenge a fer que la resta de la setmana no descarrili.

Arriba al final del dinar sense haver-se adonat que a la nevera hi quedava una resta. El que li faltava a aquella pobra amanida. Era la pastanaga al final del túnel, emulant la frase que va pronunciar el lateral esquerre anglès Stuart Pearce quan estava passant una mala ratxa. “I can see the carrot at the end of the tunnel” (veig la pastanaga al final del túnel). I s’ho va agafar rient perquè en el fons, darrere d’aquesta pífia, hi va veure un llampec d’intel·ligència, gairebé un tractat de filosofia.