De sempre n’hi ha hagut, de transportistes, de ben segur més abans que no pas ara, sempre al servei de les necessitats de les persones, ja sigui per lliurar o per recollir tot tipus de material d’una certa delicadesa, volum i valor,, com també per la urgència en el lliurament al respectiu destinatari. En recordarem alguns per l’espai de què disposem.

Començarem pel Vilà, del carrer major, dedicat al servei de paqueteria en general, amb repartiment diari entre Molins de Rei i Barcelona, amb camió propi, que el tancava al garatge que tenia al carrer Carril, al costat del Bar Sport. Sempre anaven atrafegats, tant el pare com el fill, juntament amb un ajudant. La seva paraula era molt valorada per les diferents empreses que els donaven feina, tant de cotilleria com del tèxtil, entre d’altres.

Els Canut eren tota una família dedicada al transport en general, arreu de la Península, amb garatge propi a l’avinguda de València, amb cabuda per a diversos camions. També tenien un servei de taxí complementari. Tots els germans tenien bon caràcter, sempre oberts al diàleg i no tenien mai tard. Els Canut havien tingut el sobrenom dels Xurreros, de ben segur per haver disposat d’una xurreria mòbil, d’ús per a les festes majors de les rodalies, que de sempre han tingut un bon reclam per distreure la gana tant dels grans com dels petits. L’elaboració dels xurros poc ha canviat al llarg dels anys, tota vegada que els ingredients bàsics són els mateixos de sempre. Avui els podem veure als encants de cada divendres, en una botiga cèntrica de la vila i quan arriba la Festa Major.

També Josep Permanyer, que feia el servei també en camió, però com escrigué el reconegut i amable Miquel Guilera Mitjans, no s’han referències.

Seguirem parlant dels transportistes que feien el seu servei a peu.

Per començar, ens referirem a la nissaga Ramis. Vivien al carrer de Carril, al costat de l’antic restaurant de La Lluna, de molta anomenada. El seu servei també era diari a Barcelona, però molt més modest, carregats amb el clàssic mocador de fer farcells i plens de paqueteria diversa poc pesant, però feixuga, i moltes vegades urgent per lliurar. A casa seva també tenien una botiga de venda de paraigües i on també se’n reparava.

El transport el feien en tren, amb el clàssic enrenou que comportava col·locar el farcell entre les cames del passatge prou conegut i tolerant cada dia. També el col·locaven al prestatge superior, amb el greu risc que caigués i lesionés algú dels asseguts en una frenada brusca.

A causa dels baixos costos que cobraven pels port, no es podia facturar en el furgó dit de cua, que tots els trens portaven per garantir la mínima seguretat de tot tipus de material voluminós.

Els darrers transportistes amb empenta que també feien el servei a peu i amb el tren foren la família Clerc, pares i fills, amb domicili en un pis de l’avinguda de Barcelona. Col·locaven els farcells a la plataforma de l’entrada del vagó, que encara eren de fusta, vigilant de reüll per si de cas algun descuidat feia el viu, assegut ell a prop de la porta per no haver de molestar ningú. Obtingueren una molt bona acollida pel seu bon servei, equipats també amb els voluminosos mocadors de fer farcells, sempre plens sobre l’espatlla sempre corbada. Ells, també eren els portadors dels medicaments a les farmàcies, que ells rebien a les seves respectives agències situades a l’entorn d’estació de tren del passeig de Gràcia-Aragó, ja que no hi havia els serveis a domicili amb els furgons com avui.