Enguany es compleix el centenari de la mort de Joan Salvat-Papasseit. La Generalitat de Catalunya ha proclamat oficialment aquest any com a Any Salvat-Papasseit. És important en el que queda d’any celebrar Salvat per donar a conèixer les seves obres poètiques, la seva manera d’entendre i veure l’art i la creació i convertir-lo en una veritable icona, ell que volia ser “glossador de la Divina Acràcia”, “l’acràcia impossible en la vida dels homes”.

El poeta que venia de baix, que va viure en la misèria més gran però alhora es va saber organitzar i participar, com a escriptor, del debat d’idees, que va rebentar les costures noucentistes aportant-hi els trencaments que des d’Europa arribaven embolcallats en diverses avantguardes: futurisme, cubisme o surrealisme.

El poeta antimilitarista, que es va oposar a la Gran Guerra, als uniformes i als militars i l’analfabetisme que impedia el progrés dels obreres i obrers i la seva submissió sempre a la classe burgesa.

El poeta obrer que retreia als seus amics, poetes noucentistes, que no sabien que era guardar fusta al moll, és a dir, treballar, tal com la resta de gent del seu voltant, amb el cos, suant la cansalada i arribant a l’esgotament físic.

El poeta de l’amor arravatat des del cos. L’amor que no oblidava la matèria primera de l’amor, de fer l’amor, de sentir l’altre com si fos un mateix: els cossos de l’amant, com deia Ausiàs March, el de “la carn vol carn”.

El poeta malalt i ferit de mort que vivia perquè volia viure. Amb una tuberculosi que li rosegava el pit com “una bèstia avara”.

El Poeta en majúscula que invitava els altres, els noucentistes, “a què sigueu futurs, és a dir, immortals. A què canteu avui com el dia d’avui. Que no mideu els versos ni els compteu amb els dits ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar; però sigueu Poetes, Poetes en majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers.”

El poeta que cantava la lluita i que afirmava, rotundament, que “Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitat.

El “poetaavantguardistacatalà” que ha estat, alhora, un dels més estimats, cantats, recitats i no oblidats pel poble, dels quals formava part per naixement i, sobretot, per pròpia decisió.

Recordarem l’àlbum “RES NO ÉS MESQUÍ” de l’any 1977, cantat per Joan Manuel Serrat, on inclogué les següents poesies:

-Res no és mesquí / Cançó de l’amor efímera / Quina grua el meu estel / Si jo fos pescador / Pregària / Collita de fruits: Ulls clucs l’amor / Si la despullava / Visca l’amor / Blanca bruna / -Pregària / Deixaré la ciutat / Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit (de Joan Manuel Serrat)

El poeta, en definitiva, que va marcar un abans i un després en la poesia catalana”, “l’incendiari de mots”.

Molins de Rei li ha dedicat un carrer. Està situat entre els carrers de Pere Quart, passatge de Carles Riba i carrer Josep Carner i Josep Maria de Sagarra.