El seu germà Francesc ha perdut una mica el cap i fa coses que no hauria. Es presenta, per exemple, a casa sense avisar per repetir una broma que ell i la resta dels seus germans li gastaven quan eren petits: la de que ell era adoptat.

A ell no l’ofenia perquè sempre volgué ser adoptat. Tenia la fantasia de ser en realitat fill d’uns milionaris suecs que més tard que aviat vindrien a rescatar-lo de la situació en la que havia caigut. Encara els espera. No obstant, fingia sofrir perquè era la resposta que els altres anhelaven. S’havia passat la vida reaccionant com els altres esperaven d’ell, per no decebre’ls. L’aterrava decebre, no sabia per què, tal vegada era de veritat un adoptat metafísic i temia que d’un moment a l’altre el posessin de peus al carrer. Entenia per adoptat metafísic aquell que està fora de lloc a tot arreu. Es portava bé allà on anava perquè els altres no s’adonessin.

Però el del seu germà Francesc havia començar a cansar-lo, de manera que el va convidar a passar, li oferí un cafè i després li digué:

-Sé que soc adoptat. Ho he sospitat sempre, però és que a més el papa m’ho va confessar en el seu llit de mort.

El Francesc es quedà desconcertat. No esperava aquella reacció tan civilitzada per la seva part.

-¡Però si era una broma, home!-exclamà.
-De broma, res. Ja et dic que m’ho va confessar poc abans de morir. També em va dir que jo era, paradoxalment, el fill que més satisfaccions li havia donat.
-¿Et va dir quelcom de mi?- preguntà inquiet.
-No, no em parlà de ningú més.

Francesc es prengué el cafè i preguntà si es podia quedar a dormir. Li digué que no, que tenien l’habitació de convidats ocupada i que a més a ell l’esperava a casa la seva dona.

-¿La meva dona?- preguntà.

A vegades s’oblidava que estava casat i havia de posar-lo al dia de la seva situació. A l’acomiadar-se, ja a la porta de la casa, li preguntà si sabia qui eren els vertaders pares:

-Els mateixos que els teus. Els fundadors d’Ikea -li va respondre.
-Ja-digué-. Alguna cosa em sonava d’haver-ho escoltat a casa.