Fa temps que la gent, si no es coneix, ja no se saluda. Fa uns quants anys, quan el Jacint es creuava amb algú a l’escala de veïns, en un pàrquing, a l’entrar o sortir d’un ascensor, passejant pels carrers i fins i tot al creuar-se en un carrer solitari, les persones se saludaven. Saludar-se representava un acte de cortesia, dit col·loquialment, es tractava d’una actitud de bon rotllo davant un desconegut amb qui desitjava connectar amb un educat ”bona nit” o un “fins després”. Ara, el Jacint, veu que la societat que l’ha vist créixer s’ha tornat egocèntrica i la convivència, una qüestió d’interès.

I ha arribat al punt que la societat l’ha ensenyat. A tot aquell a qui no tracta, l’ignora. Al veí ja no el veu com aquell amb qui comparteix un lloc i que per simpatia li regala una salutació, sinó que el veu com un estrany al qual ignora, com també ho fa el veí. Fins i tot l’ignora amb la mirada. Abans semblava normal que si es trobava amb una altra persona, que es creuaven en la soledat d’un pàrquing o en la quietud d’un bosc, es miressin i se saludessin. És més, ara si a l’entrar en un comerç de la ciutat se li acut saludar als que estan esperant ser atesos, el miren de forma estranya com si ho fes per cridar l’atenció. Dir adeu a l’abandonar l’ascensor és obtenir, moltes vegades, el silenci per resposta. Així que, vist com va la cosa, ha decidit no saludar ningú. L’afligeix arribar a això, però sospita que ningú trobarà a faltar les seves salutacions.

És més, extremarà aquella decisió fins al punt de deixar de fer petons a aquelles senyores que li presentin. La pandèmia el va ajudar a veure que absurd que és haver de fer un petó a una persona quan li és presentada, només per símbol de cortesia. Una altra cosa és quan hi ha amistat o parentiu pel mig, però el vell costum d’estrènyer la mà als senyors i besar les galtes de les dones, ja no, ¡què va!, li encanta; sempre que no es tracti d’un formalisme forçat en el qual la dona interpreta un paper que de vegades, n’està segur, els deu resulta incòmode. A més, amb aquesta decisió s’estalvia absurds xocs de pòmul contra pòmul, d’ulleres amb ulleres. Aquells petons tan mecànics de vegades, que són qualsevol cosa menys un petó. Així que: una salutació de mans o oralment a tothom, encara que el Jacint sap, i ho accepta, que moltes senyores el trobaran eixut i, fins i tot, maleducat.