La nit de les ànimes
“Avui és la nit dels morts, el dia de l’any en què es produeix l’obertura dimensional entre el món dels vius i dels que ja no ho són. És moment per recordar els difunts”
L’1 de novembre és el dia de Tots Sants, una festa cristiana instituïda per compensar tots aquells que no tenen una data assignada en el calendari. La tradició de celebrar la Nit dels Morts prové de la creença que la nit dels 31 d’octubre les ànimes dels avantpassats tornaven a les cases on havien viscut, i si hi trobaven una bona acollida, deixaven el purgatori i anaven a parar directament al cel. Per això, aquesta nit s’acostumava a posar un plat més a taula o a deixar una cadira buida per als que no hi eren.
A Catalunya, aquesta nit se celebra la castanyada, una festa l’origen de la qual està íntimament lligat a la tradició de Tots Sants. S’explica que, durant l’edat mitjana, la nit de Tots Sants es tocaven les campanes de parròquies i convents per recordar als veïns el deure de pregar pels difunts. Per no defallir, els campaners menjaven castanyes i bevien vi dolç. Als campaners se’ls anaren sumant els familiars i amics que els volien acompanyar en la seva tasca, i tothom acabava menjant castanyes i bevent vi dolç. A finals del segle XVIII el costum estava molt estès i va aparèixer la figura de la castanyera, la dona que torrava les castanyes al foc i les venia al carrer embolicades en paper de diari. Si bé avui dia pràcticament ha desaparegut la figura de la castanyera i la castanyada ha deixat de ser un àpat familiar dedicat als morts, el que encara perdura és el costum de menjar les castanyes ben calentes, acompanyades de panellets, moniatos, fruita confitada i moscatell.
Amb els anys, el record dels difunts s’incorpora a la nostra vida interior. A mesura que et vas fent gran, es va allargant la llista de familiars, amics i gent coneguda que va deixant aquest món. Al principi, sobta i desconcerta: després ho acceptes amb entristida resignació. Primer solen desaparèixer els avis o persones grans. Però també acaben morint-se pares, familiars i persones properes, potser més joves que un mateix. Un dia et poses a pensar i t’adones que coneixes molta gent difunta. Després, a mida que passen els anys, la majoria dels teus records estan poblats de perosnes mortes. No pots evocar les coses que has viscut sense veure-hi moltes cares de gent traspassada.
Cada cop més un entén aquelles mirades entotsolades de les persones velles. Viuen en un món aliè, mancat dels companys de joventut i maduresa. Tenen pocs còmplices existencials. En el món real, la manca de gent de la teva edat comença a causar una angoixosa sensació d’aïllament.
Valorem la realitat en funció dels nostres referents, que solen ser generacionals. Quan, al nostre voltant, tothom és d’una altra generació, les nostres opinions esdevenen estranyes, perquè emanen de criteris amortitzats. Aleshores, només els morts ens fan companyia. Pensen com nosaltres, tornen lògic el nostre present incomprensible.
No els oblidem. Recordem-los amb nostàlgia esperançadora i que el record no ens faci estar permanentment tristos, ans al contrari, si el record és sincer, ells també trobaran bé que aquesta nit la celebrem en comunitat, tal com ells ho feren en vida.