Va néixer a Centelles el 21 de desembre del 1815 i va morir a Las Caldas de Besaya (Cantàbria) el 21 d’agost de 1875.

L’any 1855, a l’edat dels 40 anys, va dibuixar el plànol topogràfic del pla de Barcelona. La nova situació política social (“¡avall les muralles!” es deia) permetien relaxar la inquietant pressió demogràfica dins de les parets de pedra de la vella ciutat. I en l’extensa terra entre el que avui és Ciutat Vella i els pobles pròxims, on tot eren camps, rieres i vies de connexió, va començar a imaginar-se un nou món. Aquesta teranyina entre les terres planes i els límits físics que marcaven les muntanyes i els rius va quedar en mans del mateix Cerdà, que no va guanyar el concurs públic, però sí que va tenir el favor de Madrid al no combregar amb el pla vencedor d’Antoni Rovira i Trias.

El 4 d’octubre del 2024 es compliran 164 anys (4 d’octubre del 1860) des que la reina Isabel II, la filla de Ferran VII i Maria Cristina de Borbó, va inaugurar l’Eixample. De ben segur que va ser tot un esdeveniment. Tot i que poc o gens s’assemblava al que és avui, com és lògic. Empès pel seu origen (El Mas Cerdà de Centelles), el genial enginyer es va bolcar en la idea de portar el món rural a Barcelona. O com ell mateix ho definia, “ruralitzar la ciutat”. Per així va projectar illes, al principi amb només dues façanes obertes, de tal manera que dins quedés un enorme jardí amb sortida directa a l’exterior. És a dir, dues parets de quatre de possibles, sense comptar els xamfrans. Això permetia esmorteir l’absència de verd en la simetria urbanística característica de l’Eixample, que, sense voler, ha alterat la percepció dels punts cardinals, com si els carrers verticals assenyalessin el nord o el sud. I els horitzontals, l’est o l’oest. I, no, ni una cosa ni l’altra.

Una de les virtuts de Cerdà va ser llegar a la ciutat un esquema versàtil, capaç d’adaptar-se als temps. Potser és conseqüència d’aquest sistema repetitiu d’illes octogonals.

Fins als nostres dies, quan, d’alguna manera, i després de més de mig segle de dictadura de l’automòbil que va derivar en un repartiment molt desigual de l’espai públic, Barcelona intenta recuperar el projecte original.

Les superilles. Però també els carrils bici, la supressió de places d’aparcament a la calçada, la conversió de carrers en zones de vianants,... (tant criticats per molts i tan elogiats des de l’Ajuntament d’aquells anys).

Les superilles van començar a desplegar-se el 1993 en llocs obvis. A Gràcia i al Born. Però no va ser fins al 2016 que la ciutat es va atrevir amb les illes de Cerdà, tot i que fos al despoblat Sant Martí El va seguir l’entorn del mercat de Sant Antoni i ha continuat en la consecució d’un Eixample més humanitzat.

Cerdà va pensar com un savi, va demostrar com un matemàtic i va sentir com un nen. La saviesa dels polítics de torn, la marcarà la capacitat de no oblidar-se de ningú, inclòs el dret a la mobilitat privada. Les mates vindran amb les dades, sobretot el que té a veure amb els desplaçaments des de fora de Barcelona, amb tot el que implica de carència d’infraestructures i transport. I sentir com un nen és una qüestió d’il·lusió, cosa que massa vegades els polítics que manen, poca il·lusió ens donen. Molts ideals, però de pràctics res.