La pagesia, per fer òptim el conreu de la terra, va haver d’afrontar les particularitats de cada terreny, tant si fos a la pala com as vessants de les serres i turons on plantarà vinya, olivera, ametller i garrofer.

Parcel·lar i endreçar els camps requeria realitzar un esforç titànic de noves rompudes. Perquè una nova parcel·la de terreny fos el màxim productiva s’havia de netejar d’arbres, arrels, matolls i pedres, les quals serviran per l’aixecament de murs pel sosteniment de la terra dels vessants. És en aquests moments que neix l’arquitectura de la pedra seca.

L’art de la pedra seca es basa en la utilització únicament de pedra per realitzar estructures i construccions, que poden estar treballades o no, sense ca mena de morter que ajudi a l’assentament de les pedres i serveixi de ciment d’unió. De vegades s’utilitzaven argiles o fangs per reomplir els espais però sense funció cimentant. Les roques que trobem emprades en la majoria de les construccions de pedra són els conglomerats, les sorrenques, les lutites, les calcàries, les evaporites -roques solubles provinents de l’evaporació de l’aigua d’un antic mar- i les que foment les graves.

A part de fer terrasses amb murs de pedra seca per al sosteniment de la terra, el pagès també tindrà la necessitat de disposar d’un habitacle temporal per aixoplugar-se i com a recer per l’animal: la barraca de pedra seca, confeccionar camins per arribar amb les cavallerisses als camps de conreu; confecciona recs, canalitzar l’aigua fent cisternes i pous d’aigua; construir tancats pel bestiar, forns de calç, pous de neu i glaç i tines enmig de les vinyes, que servien per emmagatzematge del vi. (Aquestes tines són pròpies de la comarca del Bages).

Els marges o parets en pedra seca modelen i anivellen les línies del terreny en terrasses (parades), conservant el sòl i fent factible el seu conreu. Per això, la seva estructura ha de ser compacta, resistent i homogènia per tal de suportar la terra acumulada, a més de drenar l’aigua de la pluja. Es poden fer de dues formes: de balança o verticals i en talús seguint les corbes del terreny. També es feien murs (marges) per delimitar camins com és el cas dels camins rals i ramaders.

Pel que fa a l’obtenció de les pedres per la confecció dels murs les eines utilitzades bàsicament eren el perpal, barra de ferro llarga o, la perpalina, més curta, per moure la pedra i el mal per trencar-la. Per transportar-la es fabricava un estiràs amb fusta de roure.

Les barraques de pedra o barraques de vinya eren construccions que complien la funció d’habitacle temporal, resguard de les inclemències del temps o per guardar l’utillatge, entre altres usos. Els seus constructors eren els propis pagesos, però també gent especialitzada com els mestres de cases i els cerdans, individus provinents de la Cerdanya.

Les condicions ambientals dels marges els converteixen en valuosos hàbitats per plantes i animals. Petits invertebrats com els cargols, o insecte i aràcnids utilitzen les escletxes dels murs com a refugi. Altres animals com els rèptils -sargantanes, llangardaixos, dragons o serps- troben entre les pedres un amagatall per fugir dels depredadors o on esperar les seves preses. També s’hi amaguen petits mamífers: conills, ratolins o eriçons, entre altres. També les barraques abandonades són aprofitades per la pernoctació d’algunes aus com el “barracaire” o cua-roig i fins i tot el mussol hi troba un bon amagatall per al seu descans diürn.

Algunes espècies vegetals troben refugi entre els murs: les que viuen al damunt de la pedra, com líquens i molses, i les que es desenvolupen entre les escletxes dels marges d’abancalament, com ara falgueres, crespinells, falzies, ortigues, esparregueres o esbarzers.

Per últim, cal destacar la funció que tenen els espais separats per murs de pedra seca com a tallafocs naturals i els seu paper regenerador de les plantes i arbres en cas d’incendi perquè ajuden a sostenir la terra dels pendents.

Altres construccions de pedra sec són les tines i els pous de neu i de gel (pous de glaç) que són propis d’altres contrades.