Està preocupat, i a simple vista no sembla preocupat per res, és un esforç que li surt de manera gairebé natural. Aquesta aparença de serenitat ja és una manera de desempallegar-se de la preocupació, o almenys de foragitar-la momentàniament. Forma part del gran pla de l’ésser humà, dissimular, mostrar indiferència per molt del que l’envolta, afirma per defecte “estic bé” quan li pregunten “¿què tal?” fa contínuament, en fi, com si res. Com si res no significa res, però a través d’aquesta falta de significat li transiten molts temes cada dia, alguns dels quals molt rellevants. Fer com si res, i quan se n’adona se li haurà acabat un altre dia, en què se li hauran consumit les preocupacions que, malgrat tot, haurà mantingut a ratlla.

Intenta, en general fer de la preocupació una operació interior, gairebé secreta. Fa dues setmanes, la seva filla va caure en un pas de vianants, en un carrer bastant transitat. Va ser una caiguda aparatosa, de la qual, no obstant es va aixecar com si res, i dient “estic bé” abans que ell li preguntés com es trobava, i si li feia mal. Quan es van allunyar 20 o 30 metres de l’escena, no obstant, va començar a coixejar, fins que es va aturar. “Em fa molt de mal”, va reconèixer, de sobte afligida. “Però m’has dit que estaves bé”, va comentar. “És que m’estava mirant tothom”, li va explicar.

La Maria farà 8 anys, i aquell dia va fer com si res, senyal que comença a desxifrar alguns dels grans reptes humans, com el de fingir normalitat i que no passa res quan segurament passa de tot. Ell la mira i mira al seu voltant i hi distingeix caos, mediocritat, imbècils, fanàtics, ignorància, aprofitats i moltíssim soroll. Malgrat tot, ell aconsegueix seguir amb la seva vida i amb tots els petits verbs que li van sortint al pas: matinar, treballar, descansar, menjar, plorar, dormir, caminar, beure, cobrar, pagar, rentar, recordar, oblidar, fer broma, com si res. És agradable sovint aquesta indiferència, i una victòria secreta.