-Sé que el centre de la Terra és una bola de ferro candent, una bola de ferro roent – li diu a la seva psicoanalista-, ho sé de manera racional, perquè ho diu la ciència, però em costa acceptar-ho.
-¿Per què li costa acceptar-ho?
-Resulta una imatge massa fantàstica.
-¿Fantàstica en el sentit d’irreal?
-Exacte, en el sentit d’irreal.

Després d’aquest breu intercanvi, es mantenen uns minuts en silenci; ell, sobre el divan, contemplant el sostre. Ella, asseguda, darrere seu, a l’espera, suposa, de la seva següent intervenció. Llavors tanca els ulls i torna a imaginar la bola de ferro candent del centre de la Terra amb una esgarrifança que resulta paradoxal, ja que ha començat a suar d’una manera anòmala. Es tracta de la suor dissolutiva que precedeix als atacs de pànic. Finalment, intervé ella:

-¿Què li suggereix aquesta bola de ferro col·locada al cor de la Terra?
-Evoca -diu ell- el foc que em consumeix des del centre de la meva ment. Es tracta d’un foc fred, d’un foc gelat, que neix al moll i es va expandint cap a l’exterior dels meus pensaments. Els meus pensaments cremen.
-¿Cremen o el cremen?
-Em cremen, m’abrasen, però no els puc controlar perquè els falta massa, matèria. No es poden manipular.
-Si no són matèria, ¿què són?
-No ho sé. Acabo de llegir en un llibre de física que la diferència entre la partícula i l’ona és que la partícula té massa, mentre que l’ona és una pertorbació que es produeix en un medi com l’aire o l’aigua.
-Digui’m un exemple d’una pertorbació.
-El so, la música.
-Segons això -conclou ella-, el pensament, que no té matèria, ¿seria una pertorbació, doncs?
-¿Exacte! -exclama-. El pensament és una pertorbació. El meu gat, que no en té, no té atacs d’ansietat.

Abandona la consulta més tranquil, tot i que sent, al caminar, el foc del centre de la Terra a la planta dels seus peus.