Era un camí romà, unia Barcino amb el Vallès travessant Collserola. Una ruta natural mar-muntanya. Barcelona vivia confinada dins de les muralles, cosa que va provocar diverses epidèmies. Estava prohibit edificar en un radi de 1.250 metres, l’abast d’una bala de canó, per motius militars. La díscola ciutat estava fermament vigilada des de la revolta del 1714. Sortint pel Portal de l’Àngel es podia seguir el camí cap a la vila de Gràcia a través del camí de Jesús, ja que connectava amb un convent franciscà, ubicat a l’altura de l’actual carrer d’Aragó. Tot l’itinerari estava ple d’horts que alimentaven la ciutat comtal, ja que a dins era impossible plantar-hi res.

Finalment, el 1824 (ara fa 200 anys), el capità general de Catalunya, Francisco Bernaldo de Quirós, va promoure que es construís el passeig. També va portar les aigües de la serra de Montcada. Es tractava el passeig de Gràcia d’un passeig de 42 metres (l’actual en té 60) amb voreres, dues calçades i un ampli passeig central, a tall de la veïna actual rambla de Catalunya. Però el passeig va començar a activar-se només quan es van enderrocar les muralles el 1854 (170 anys). I va ser Ildefons Cerdà qui el va assumir com a columna vertebradora de la seva cèlebre trama ortogonal d’illes aixamfranades. Serà el carrer més ample de Barcelona.

Aquí comença una frenètica transformació de Barcelona: enderrocar tots els equipaments, jardins i zones d’entreteniment que havien ocupat els solars; primeres edificacions de cases unifamiliars amb jardins davanters, casalots i algun palauet amb jardins posteriors; edificacions de tres o quatre plantes per llogar amb baixos comercials; demolició d’edificacions unifamiliars; desplegament de la fantasia modernista en primera línia; edificacions noucentistes i alguna de racionalista, arribada d’edificacions monumentalismes i bancàries, també algunes espifiades. Segons Josep Maria Espinàs, “els propietaris van complir el seu deure de fer diners, però les autoritats no van complir el seu deure de fer ciutat”.

Respecte als usos, els canvis també foren vertiginosos. Es va iniciar com a lloc de passeig i diversió, però el negoci va canviar la immobiliària; lloc d’exhibició aristocràtica i burgesa, comerços tradicionals que deixaven Ciutat Vella per seguir els seus clients a zones més confortables; cafès, restaurants, botigues de roba, joieries. Més endavant, arribada dels bancs, que desertitzen les voreres i desincentiven el passeig; és l’artèria del poder econòmic; recuperació de baixos comercials, però cada vegada més selectes, hotels de moltes estrelles, desembarcament de les principals marques de luxe al compàs de la turistificació de la ciutat. La majoria d’edificis ja no acullen veïns, sinó seus corporatives, oficines,

Hotels o apartaments turístics. Hi ha uns 100 comerços, 15 hotels, 20 restaurants. Queda un cine i, miraculosament el Palau Robert, on es poden veure exposicions en un típic palauet de 1903, i les cases Ametller, Batlló i Milà (la Pedrera).

Però la història del Passeig no l’expliquen només les pedres i les botigues. També ha estat un lloc de personatges il·lustres que l’han habitat, terreny de correfocs, cavalcades, festes, circuits gastronòmics, fires de llibres, desfilades, manifestacions, carnavals... Des de l’exhibició de reus ajusticiats, el 1856, fins a massives protestes contra la guerra o guerres que mai paren. Diades històriques i manifestacions pro o contra la independència. El passeig de Gràcia ha estat el més representatiu de la ciutat amb el seu tall més burgès i selecte, avantsala d’una Diagonal més financera.

Bigas Luna va dir que una ciutat és civilitzada segons a quin ús destina el seu millor espai. I va predir que un dia, en comptes de vuit carrils de cotxes, el passeig de Gràcia s’ompliria d’horts i jardins per al gaudi ciutadà. Ell, per dissort, no ho veurà. Jo no perdo l’esperança, de fet, ja va ser així fa un parell de segles.