Joaquín Salvador Lavado Tejón (Mendoza, província de Mendoza, 17 de juliol 1932-30 setembre 2020), més conegut com Quino fou un humorista gràfic i creador de còmics argentí. La seva obra més famosa és la tira còmica Mafalda.

Tímid des del bressol i humil, s’autodefinia com un “obrer del dibuix”. Des que tenia 3 anys es recordava dibuixant de cap per avall sobre la fusta clara d’una taula nova”. Quino no tenia cap altre desig que no fos ser dibuixant, una feina, que esperava que servís “per canviar una mica les coses”. Aquella vocació li va inculcar el seu oncle Joaquín Tejón, pintor i dibuixant publicitari, al si d’una família d’espanyols republicans de Fuengirola que van emigrar a l’Argentina el 1919.

Quino era un nen solitari, havia perdut els seus pares quan tenia 12 i 15 anys, i “cansat de dibuixar àmfores i guixos” va abandonar l’Escola de Belles Arts de Mendoza i va marxar a Buenos Aires per dedicar-se al dibuix humorístic.

L’any 1963 publica el seu primer llibre, Mundo Quino. L’empresa d’electrodomèstics Mansfield li encarregaren unes tires per publicitar-la amb la premissa que fos una família amb noms que comencessin amb la M de la marca però aquella campanya no veié mai la llum. Quino la guardà en un calaix i, un any després, el 29 de setembre del 1964, a la revista Primera Plana apareixia reconvertida en aquella nena que abominava dels plats de sopa que la seva mare li posava sobre la taula, una al·legoria de la dictadura argentina per tot “el que ens volien fer empassar els militars”. “A mi si que m’agrada la sopa però no quan te la imposen, com els règims militars”.

Quino va envoltar la petita contestatària Mafalda d’uns pares que eren el mirall per a la classe mitjana argentina, li va donar un germanet –Guille- i una troupe d’amics no menys icònics que ella: Felipe el somiador, Manolito el capitalista, Susanita la dona tradicional, Guille l’ingenu, Miguelito el filòsof i la petita Libertat, la contestatària, la seva favorita. “Comença el teu dia amb un somriure, veuràs com de divertit és anar amunt i avall desentonant amb tothom”, posava en boca d’aquesta última.

Mafalda és “intel·ligent, irònica, inconformista, contestatària i sensible. Somia amb un món més digne, just i respectuós amb els drets humans” i “percep la complexitat del món des de la senzillesa dels ulls infantils”. Els lúcids missatges segueixen vigents per combinar amb saviesa la complicitat en el traç del dibuix amb la profunditat del seu pensament. Mafalda, a part de ser una nena de frondosos cabells foscos, que odia la sopa, és fan dels Beatles, el Che, el Maig francès… i desitja treballar a l’ONU per ajudar la gent.

Quino ens va ensenyar a mirar el món amb ironia nova, plena de tendresa i resignació. El seu missatge és clar: la vida és terrible. Però la gràcia infinita dels seus dibuixos l’han fet més suportable. Sense voler-ho, ens va educar en una tradició humanista que, ara com ara, sembla pasada de moda. Però no ho està.

L’any 2014, Quino va rebre el premi Príncep d’Astúries de comunicació i humanitats. I aquest any 2024, el proper diumenge, 29 de setembre es compliran 60 anys de la primera publicació de les tires de Mafalda i l’endemà, dia 30, 4 anys de la seva mort.