El pregó d’aquest any, 1993, anà a càrrec de la molinenca Francesca Tuset que, després dels agraïments i la sorpresa per ser ella l’escollida, començà dient que “soc una fervent admiradora d’aquesta vila nostra, que de petita vaig aprendre a estimar a través dels meus pares i avis. Ja em perdonaran que vulgui parlar principalment en primera persona, però crec que a través d’aquests vivències meves, podré reflectir l’altra estima que els molinencs tenim de la nostra benvolguda vila de Molins de Rei.” I aquí comença la seva història.

Un ascendent del seu avi matern ja vivia a Molins de Rei l’any 1757; es deia Jacint Pla i en aquella època el seu mitjà de vida era fer sabó. Més endavant va anar adquirint terres i es van convertir en pagesos, i entre tots els descendents van crear la branca de “Cal Cintet”, branca que s’acabà amb el seu cosí Jaume Pla, ja que va tenir una noia com a fruit del seu matrimoni i la resta de persones d’aquesta saga tots foren dones.

Per part de la seva àvia materna també eren ben coneguts a Molins de Rei. Eren de “cal Segarreta”, amb el cognom Rebulà, que ella va perdre per ser el de la seva àvia.

El seu avi patern també era fill de Molins de Rei, però els seus avantpassats havien baixat del Pirineu. L’altra àvia paterna era de Castelló, va venir a viure a Molins de Rei on es va casar amb el seu avi patern. Com digué ella, “amb aquesta petita síntesi històrica, es veu clarament que les meves arrels són ben profundes i enclavades a la nostra vila”.

Llavors entra en escena la seva vida. “Vaig venir al món al carrer del Sol, el que avui s’anomena de Pintor Fortuny: era un carrer molt curt aleshores; és el tram que hi ha entre el carrer d’Anselm Clavé i el de Frederic Soler, avui carrer de Francesc Samaranch.” La seva estada allí va ser molt curta i pràcticament no es recorda de res. El seu record comença a la plaça Guimerà, avui Plaça dels Països catalans, om anys d’anar-hi a viure hi havia instal·lat el cementiri vell. Aquells anys el cementiri ja no hi era, però com que hi feien obres i la mainada sempre tan curiosa i morbosa, es passava, junt amb els i les de la seva edat, estones allà mirant com els treballadors treien ossos d’éssers humans. El pis on vivia la família quedava a prop de la Federació Obrera, al costat de la casa on va residir fins a la mort Josep Cariteu.

En arribar aquí el pregó s’obrí cap a una visió de l’urbanisme històric de la vila, però ho féu així per fer comprendre millor les meves ascendències molinenques. El projecte d’edificació de perllongament de la rambla de la Riera, és a dir del carrer Verdaguer fins al Pontarró, passat el pas a nivell del ferrocarril que aleshores hi havia, era de l’any 1901. L’any 1905, en Miquel Carbonell de “Cal Jan” demanà permís d’obres per construir la primera casa del passeig de la Riera, que feia cantonada al passeig de la Pau, abans passeig de la Llibertat. L’any 1906 es realitzà el projecte d’obertura i alineació del carrer del Progrés, el que avui és l’avinguda de l’11 de Setembre, també coneguda com “la pujada de la Federació”.

Molins de Rei en aquells anys estava molt poc edificat des del pas a nivell cap amunt. No feia gaire anys que arribava el tren a Molins de Rei, concretament el dia 30 de setembre de 1855, en ocasió del la Festa Major de Sant Miquel Arcàngel.

Molins de Rei s’anava fent gran. Molts comerços obrien les portes, algunes indústries començaven a treballar i donaven feina a moltes persones de la vila. Els anys 20 (del segle XX) eren uns anys de prosperitat, d’un bon ambient social i cultural i es veia un esdevenidor molt agradable a la vila. Se celebrava la primera cavalcada de reis, es féu la primera concentració molinenca de l’aplec de Santa Creu, es reunien amics i personatges intel·lectuals de Molins de Rei i es formaren agrupacions culturals... I fou l’any 1920 quan el propietari molinenc Sr. Roca regalà uns terrenys situats al Terraplè, per tal que una colla d’entusiastes hi construïssin el Foment Agrícola, Industrial i Comercial, que es convertiria amb els anys en una societat recreativa i social de molta envergadura.

Aleshores van ser tres esforçats homes d’empenta els que van aconseguir que el pare de Francesca Tuset (la pregonera), que en un principi no ho volia, acceptés un lloc de treballador a la nova societat. I així fou que aquell any de 1920, a l’envelat que es va aixecar als terrenys on s’edificaria el Foment, l’Isidre Tuset (el seu pare), amb l’entusiasme que li provocava formar part de la munió de molinencs que emprenien una nova obra, va instal·lar un bar dins del recinte de l’envelat. No fou pas que l’èxit fos complert en aquella inauguració, ja que durant aquells dies de Festa Major de Sant Miquel va caure una pluja impressionant que va dificultar l’accés a l’envelat a causa del gran fangueig que s’hi va formar. La Francesca era molt petita, però aquest fet se li va quedar gravat a la memòria.

Després de la Festa Major es van començar les obres de la societat del Foment. Primer s’iniciaren les de la sala d’espectacles i el cafè es va construir uns anys més tard. Aleshores es feia servir el cafè al vestíbul de dalt de la sala durant el temps d’hivern, i a l’estiu al vestíbul d’estiu.

I llavors fou com la família de Francesca Tuset va anar a viure al mateix Foment, un Foment que en aquells anys estava ben aïllat d’altres edificacions, ja que a part de la societat, només hi havia uns rentadors públics a l’altre costat del rec vell, per allà on començava el carrer Miquel Tort, i s’hi accedia per uns camins de camps i hortes, des del carrer de Baix. La vila, malgrat que ja tenia aquest esperit emprenedor, era molt petita quant a població. L’any 1920, segons les estadístiques, tenia 3.000 habitants i escaig.

Però, en acabar la primer part del Pregó, Francesca Tuset, l’acabà així: “Però allí vaig viure una infantesa molt agradable. Recordo fets i moments que encara ara (1993) em donen la sensació d’aquesta serenor d’esperit que als nens feliços se’ls manifesta a tothora”.