Queda el dubte de si el final de l’estiu és una data, o un interval, o un esdeveniment determinat, o simplement un pressentiment, una superstició, abans de fer-se a poc a poc evident, dramàtic, inevitable. Hi ha un instant en què de sobte saps que ja no et sents capaç de qualsevol gesta vocacional absurda. Molt al principi, l’estiu afavoreix un estat d’eufòria en què qualsevol cosa que se t’acudeixi se’t presenta com una irresistible aventura. El millor dels estius és la sospita que duraran i no deixaran preocupacions, ni dits trencats, ni ruptures, només plaers, anècdotes, rialles, despeses, mentre l’existència flota i només les coses sense importància en tenen.

Amb aquest panorama, pensar que l’estiu s’acaba, com a pura hipòtesi, com un cromo del futur que et cau a les mans, potser ja implica en certa manera el seu final. A les males, quan tens tendència a endevinar fantasmes, aquell instant és al darrere de gairebé tot, inclòs al darrere d’un bric de llet que no arriba per esmorzar, d’una cançó que fa dos mesos que sona sense parar, i ja fa pudor, d’un matí de cel gris, del començament d’unes obres al carrer, d’un turmell torçat a la piscina, de la necessitat d’una jaqueta...

Però si fos realment una data, també hi hauria discrepàncies sobre quin dia s’haurien de fixar. Tinc un familiar que considera que el millor de l’estiu s’acaba quan perd el mòbil. Gairebé tots els anys el perd, i hi ha drama. Perquè què és un estiu sense un moment de gran felicitat que queda sobtadament enterbolit. A vegades, en el seu cas, la pèrdua del mòbil es produeix al tercer dia de les vacances, i a vegades al penúltim. És sempre un mal revés. Quan no el perd, però, l’estiu també troba el seu final, si bé el teló cau d’una altra manera, sense deixar una reguera de sang, diguem. El final de l’estiu no significa més que aquell instant que tots esperem, mentre ens diem a nosaltres “Tant de bo que no arribi mai”, per cobrir-nos l’esquena. El final de les coses rares a vegades es compensa al pensar que abans o després tornaran al principi i potser ens tornen la seva esplendor. Ningú es consola sabent que l’any vinent tornarà l’estiu, sinó allargant l’actual, i que aquest nou setembre sigui l’estranya manera que té l’agost de no morir encara. Allarguem un dissabte perquè mai sigui diumenge, allarguem unes tasques per no afrontant-ne d’altres de pitjors, allarguem una conversa, un sopar, un misteri, una nit, un gelat, l’esplendor de la llum dl dia. A vegades no demanem res a la vida, només això, que duri una mica més, que ja és molt.

Benvinguts a un nou curs a Ràdio Molins de Rei. Nosaltres hi estarem. Comptem amb vosaltres.