El febrer del 1966 les treballadores de la Fàbrica Nacional Herstal de Bèlgica van dir que ja n’hi havia prou i van anar a la vaga. No estaven disposades a continuar cobrant un 26% menys que els homes per fer la mateixa feina. Les 3.500 obreres van abandonar el seu lloc de treballl d’una de les empreses més importants del país. El seu eslògan era “A travail égal, salaire égal”. La protesta es va allargar fins al maig i va comptar amb la solidaritat dels homes que no van acceptar ocupar els llocs de les vaguistes.

Dos anys després arribava el Maig del 68. I els moviments feminista i sindicalista europeus van enarborar la bandera de la igualtat social i semblava que es podrien canviar les coses. La realitat, però és tossuda. Les dones no tenien accés a l’educació superior de la mateixa manera que els homes i, a més, la societat esperava d’elles que ocupessin altres rols. Tothom donava per suposat que les tasques de la llar i la criança eren cosa seva.

I si això passava a països democràtics, no cal entrar en detalls del que passava a Espanya perquè com sabem prou bé, un dels pilars de la dictadura franquista era l’estructura social tradicional. Durant la Transició, això va començar a canviar i els moviments feministes van aparèixer a tot arreu.

A Espanya el 1983, amb Felipe González a la Moncloa, es va fundar l’Instituto de la Mujer. Paral·lelament es van anar desplegant un seguit d’iniciatives legislatives que buscaven assegurar la iguatat d’oportunitats. Hi va haver la sensació que amb el lideratge de l’administració pública tot s’arreglaria. A més, la precarietat laboral també va frenar les reivindicacions. Les dones sempre han format part dels sectors més vulnerables de l’ocupació i moltes de les feines que tenen estan vinculades a l’economia submergida, on són fàcilment substituïbles per altres si no accepten les condicions del mercat.

En definitiva, una cosa és la teoria que apareix a les lleis i als discursos polítics i una altra la realitat, segurament perquè elles no han tingut accés als llocs de presa de decisions. Només cal comptar quantes dones a Espanya hi ha hagut de presidentes de govern o líders sindicals. Zero.

Mentrestant, les diferències salarials han continuat existint. El febrer del 2021, just quan es complia el 55è aniversari de la vaga d’obreres belgues, el Govern espanyol presentava un informe on ho admetia. Estan especialment discriminades les de més de 50 anys vinculades a les activitats sanitàries i als serveis socials, però també les que es dediquen a activitats professionals, científiques i tècniques. Les primeres cobren un 22,3% menys i les segones un 18,7%.

I això que l’article 14 de la Constitució diu literalment que els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Malgrat que la classe política s’omple la boca parlant de la Constitució, la bretxa salarial segueix existint i existirà, malauradament per a les dones. La història del dia de demà ens dirà que els objectius de desenvolupament sostenible previsibles per al 2030, no van ser possibles. Com sempre.