Hi havia un temps en què la cançó de l’estiu tenia tant èxit popular com detractors classistes. Només que aquests tampoc podien evitar taral·lejar-la o llançar-se a la pista de ball quan sonava la fàcil melodia. I què dir de com s’animaven casaments, batejos, comunions, envelats o revetlles a l’escoltar les seves primeres notes. Segur que, en la memòria, cada un guarda més de les que admet reconèixer públicament incorrecte sumar-se a la tendència beneita com ara ho serien algunes de les seves lletres.

Georgie Dann era la veu popular que determinava les seves preferències estivals especialment a través de programes de ràdio i televisió. Cançons com Catatschok, El bimbó, Carnaval-carnaval, El negro no puede, La barbacoa o El chiringuito, eren entre els més de 303 títols que va registrar. De tots aquestes cançons, 30 van aparèixer per alegrar el temps de sol, platja, sangria i festa major. I cada una d’elles es va convertir en la seva cançó d’estiu. Època per a la qual va crear inalterablement un tema, des de finals dels 60 fins al 2018.

Aquest és el llegat que ens deixà Georgie Dann (Georges Mayer Dahan. París, 14 de gener de 1940/ Madrid, 3 de novembre del 2012). Fou un músic de conservatori, saxofonista professional i diplomat en Magisteri.

Però a part de les seves cançons, visionar avui els seus vídeos suposa també evocar pantalons de campana, melena retallada, coreografies de ballarines escasses de roba i postures provocatives, llums de colors, lletres picants equivalents al cine espanyol del destape i retrocedir a una època de vi i roses que, mentre que a uns els fa envermellir de vergonya d’altres l’assumeixen com la banda sonora d’una història personal, que podia fer perfectament compatible la peça enganxosa del moment amb la cançó de protesta o de compromís social que va precedir primer i va acompanyar després l’anhelada i incipient democràcia.

Després va seguir amb la mateixa línia festiva creant una escola amb àmplies referències que demostren que difícilment va deixar a ningú d’aquella època indiferent. Encara que s’etiquetés de patxanguero o veure ridícul el seu estil entre juganer i hortera, el que ens ha deixat és el resultat del que ell va considerar un esforç perquè, com digué ell mateix “ en absolut és una cosa que sorgeix de la nit al dia. Has d’arribar a la gent. I no és fàcil. Sempre has de fer una cosa que sorprengui”.

I ho fa descobrir que va versionar una cançó de Serge Gainsbourg en què, el 1969, es preguntava astutament arrel d’una cançó d’aquest autor, Por qué un pijama “porque un pijama si te has de desnudar para volver a vestirte”. A la censura no li va agradar aquesta part de la lletra!.

Tota la seva vida va seguir la cadència de sempre perquè, com recordava ell molt bé una cita de l’Eclesiastés: “Hi ha un temps per tot el que es fa sota el cel”. Així va ser fins a la seva mort a Madrid.

George Dann va encunyar la seva manera de fer, i per desplegar-la amb tota confiança i professionalitat va formar equip amb la seva dona, la catalana Emilia García, Emy, convertida en la seva road manager després d’exercir d’admirada gogó en discoteques barcelonines.

I com a curiositat, el nom de xiringuito va arribar a casa nostra de la mà del periodista César González Ruano, terme que el va portar de Cuba, i el seu local a primera línia de la platja de Sitges, anomenat El Kiosket, ell sempre s’hi referia com el Chiringuito, que ja s’ha convertit en genèric pels establiments de platja on es pot menjar i beure de manera més o menys informal durant els mesos que dura el bon temps.