En arriba aquest temps desitjat, sembla que s’hagi d’aturar el món però no s’atura. Es diu que són els dies més feliços de l’any per a tots aquells afortunats que comencen les vacances d’estiu. Després de setmanes de compte enrere i de repetir frases com “necessito desconnectar”, per fi arriba el moment d’anar a la platja, a la muntanya o a un li plagui.

Ara ningú qüestiona que qualsevol persona assalariada amb contracte laboral tingui uns dies de descans remunerat. Ara bé, això és un dret que va costar moltíssim d’aconseguir i que no s’ha consolidat fins fa molt poc temps.

Les vacances pagades van lligades al món urbà i a la industrialització. Abans, amb l’economia de subsistència del món rural, el ritme de la via estava marcat pel cicle de la natura (llaurar, sembrar, segar...), que, combinat amb el calendari de les festes religioses, decidia quin eren els moments de descans. Ara bé, eren períodes més aviat curts i sovint tan sols d’uns pocs dies, perquè les tasques agrícoles no es poden posposar.

Amb la revolució Industrial, la relació dels treballadors amb la feina va canviar radicalment. Ja no era passar-se el dia de sol a sol esllomant-se al camp, sinó estar-se la jornada laboral tancat a les fàbriques, seguint uns horaris estrictes. Inicialment, però, els assalariats no tenien cap dret, l’única cosa que rebien era el sou (sempre miserable) per les hores realitzades i encara gràcies si tenien un dia de descans setmanal.

Les vacances eren un privilegi tan sols a l’abast de les elits i la burgesia. A França, el 1853, durant l’època de Napoleó III es va aprovar un decret que reconeixia el dret de tenir unes jornades de descans pagades només per als funcionaris. A Anglaterra. El 1871, els treballadors de la banca van aconseguir tenir quatre dies de vacances. Res més.

A principis del segle XX s’hi van anar incorporant Alemanya, Àustria, Hongria i la zona escandinava i Bèlgica.

Espanya anava una mica més endavant perquè una de les primeres mesures del Govern de la Segona República, el novembre del 1931, va ser la promulgació de la llei de contracte de treball. El text reconeixia que les vacances eren un dret laboral i fixava el període de descans en set dies, que ara ens semblen poquíssim, però llavors eren tota una conquesta. Ara bé, no tothom en podia gaudir, perquè bona part de la població continuava treballant com a jornalers en feines agrícoles. La dictadura franquista també va reconèixer el dret de les vacances, però sense fixar de quants dies havien de ser, fins que el 1965 va explicitar que fossin quinze. Mentrestant, a França el 1969 ja tenien quatre setmanes de vacances, que arribarien a cinc el 1982.

El fet que la classe treballadora comencés a tenir vacances pagades va tenir com a conseqüència el desenvolupament de nous sectors econòmics com el turisme, una activitat que fins a mitjans del segle XX només estava reservada a les classes altes.

La Constitució del 1978 va reconèixer el dret al descans remunerat. És clar que una cosa són els textos i una altra la realitat, perquè no tots els treballadors poden fer vacances i seguir percebent un salari. No cal que ho expliqui gaire perquè segur que alguns dels nostres oients ho saben per experiència pròpia.

Ara, els que feliçment començarem vacances, esperarem que ens siguin profitoses i que puguem tornar amb noves il·lusions davant d’aquests micròfons i sentir novament la veu de les persones que ens escolten i truquen. Us portem en el pensament i fins a la tornada al setembre.