Ara vull ser arada i cavar la terra
amb els meus pensaments;
oblidar aquells ocells que em criden.
Com un eixam de primaveres,
no sentir-los.
Vull cavar la terra i jeure-hi.
Ara vull ser terra.
Ara vull ser paraula.

Orígens. Laia Balasch i Borràs

Gràcies a l’escriptura, a l’acte màgic d’escriure, vull expresar la necessitat de tornar al que fou essencial en mi mateix, a aquest territori dels records que només es materialitza gràcies a la paraula. En la vida normal ens forcen a ser solament instruments, però quan pots escriure retrobes el més primigeni de tu mateix, el teu ser vertader. Quan escric, això és el que vull expressar: la necessitat de fugir del món exterior, inclosa la part amable, per entrar en aquesta altra existència més intensa, més forta en records, més profunda, com l’arada del poema Orígens.

Escric per necessitat, per expressar el meu món interior, el món que conservo a les golfes de l’esperit.

Vull remoure en el passat abans que el vent de la història, decebedora marmanyera dels somnis individuals i col·lectius, escampi els nostres esperits i els entremescli fent-ne pols que anirà a enriquir la pols de la terra.

Necessito tenir memòria. Si no tinc història, no sóc res, no existeixo. La recuperació de la memòria l’entenc com un compromís amb el poble i, per tant, amb el passat del poble. La nostra presó de l’oblit és la desmemòria.

Visito els escenaris de la meva infantesa a la recerca dels esperits amb els quals mantinc un permanent diàleg al llarg del meu viatge.

De nen tinc el record de mi mateix inventant històries, però no només en la imaginació, sinó escrivint-les en una llibreta.

De tant en tant les aromes de la infantesa tornen, inesperadament, com un regal. Olor a proximitat. Records de plats fondos i cullera, d’hores i hores de xup xup i setmanes, mesos i anys, repetint, des de la cuina, el mateix historial. Aquestes aromes em fan retornar a una realitat i recordar-me que procedim d’aquells sabors i d’aquell fer diari amb rutina i paciència.

Nosaltres teníem, aleshores, una memòria explícita racional, i una altra, implícita que encara guardem, que és la més emotiva, la que ens transporta a moments concrets de la nostra vida i la que permet que el sabor d’un plat ens faci viatjar al passat. Quan aquests records s’associen a la felicitat, per exemple, a coses que ens preparava la nostra mare, de petits, ens produeix satisfacció. La via més directa capa a aquestes emocions no està en el paladar, sinó en la nariu dels records.

El passat s’entén millor quan encara està viu, i res no ens manté més vius que la memòria. Les paraules tenen vida secreta perquè conserven la seva memòria.

En sortir de casa, els carrers de terra em portaven a la font i a l’aigua; el so de l’aigua transmetia una calma que he trobat a faltar per sempre més. Els escenaris dels nostres jocs de carrer eren, sobretot, al carrer del Mig, la Placeta i el Campet. Havíem de sortejar els bassots que es formaven al carrer cada cop que plovia. Vaig deixar aquells i altres espais de la meva reduïda felicitat, tan llunyans, ja, en la memòria que m’és agradosa, tan propers en el temps de la infantesa i la migradesa.

Tardes llargues d’inacabables records de la nostra vida de criatures. La vida duu, incorporada a la seva paleta colors de tons més lluminosos i també uns quants de molt més foscos.

En la meva vida, en somnis, buscava una fantasia de canvi. Quedar-me al poble hauria estat no créixer, com quedar-me a l’úter. Aquest és més còmode però si t’hi quedes no en surts en vida. Jo, inconscientment, vaig elegir sortir a la vida. I al rosari de sermons dels capellans. Estàndards i abstractes. Aplicables a qualsevol que se’ls escoltés. Protocols buits i absurds. Aquells homes en sotana, éssers gairebé mecànics, virtuals, que actuaven amb correcció i discreció, però també amb fredor i amb els ulls clavats en el rellotge. Segons quins dies, escoltant-los em quedava corglaçat i esmaperdut, fins i tot tenia por de morir de por.

Vaig haver de créixer i no em vaig poder escapar d’aquella creuada i d’aquella mentida: “Por la gracia de Dios” que va significar el règim franquista i la doctrina que ens feren aprendre. El règim va anar aplicant, sistemàticament, la desmemòria i l’oblit com a mecanismes de control i de submissió. Per això ara, després de tants anys, em cau la cara de vergonya quan penso en la solitària fossa comuna del cementiri de Bonastre. Fossa comuna de la indiferència, sense responsoris ni llàgrimes...

És tard, els camins ja no em
tempten.
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, o fulles, o flors!

Mes passes es tornen furtives
com d’un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

A bosc foscant. Josep Carner

Amb la mort dels pares em vaig haver d’acostumar a la solitud d’aquella casa, a les nits fredes, als dies pesants com una llosa. Gemego, exposat al fred, a la por, al desconsol i a la soledat, truco a la porta i no l’obren.

En molts dies de solitud obro l’àlbum de fotografies i el poso al meu davant perquè em faci oblidar la vostra absència. Estones mortes que em pesen com una pedra. Pansit per la infinita tristor. Mentre, indiferents a la meva angoixa, els astres continuen emeten la seva llum immemorial.

Dissortadament, la fredor que m’envolta rau en petits detalls, fredor en els nostres sentiments. La calor que busco no pot passar espontàniament d’un cos que no en té, d’un cos fred com el glaç a un altre de més calent, més emotiu.

Quina cara de gamarús veig al mirall! Sóc jo, és clar! I em veig fastiguejat, fastiguejat de mi mateix. Voldria sortir del cau d’ombres, voldria dir ciao i partir, encara que fos arrossegant els peus per l’asfalt, talment com un sac humà.

És difícil ser més clar quan les coses no ho són.

Vull tornar a emprendre el viatge i marxar d’aquesta claror malaltissa, vull tornar a la foscor per buscar una nova llum, on l’eternitat i la melangia embolcallin el meu esperit.

Ara, quan escric això, no penso que escric perquè es pugui publicar, sinó que escric perquè en tinc necessitat i, al mateix temps, encara que amb mal de cor, m’apassiona. No penso en res més.

Darrere de cada paraula, darrere de cada paràgraf hi ha el meu sentiment més profund. No és fàcil escriure això, però és el que visc. En escriure això ho faig amb l’ànim angoixant, no per por de la sinceritat, sinó per por de reflectir la banalitat de la vida. És com si se’m quedessin a la mà quatre plomes d’un ocell que se m’ha escapat, com deia Kafka. Escriure ara em convida a la deserció, és el cant del cigne. Sento que perdo peu.