“Después d’un dia intens, finalment la solitud. Aquí, al despatx. He pujat les escales, he obert la porta, un espai de silenci. Ara aquesta mica de necessària solitud. La creació d’un punt de partida. Aquí, ara, un minut per esborrar la meva pissarra, l’única manera de poder escriure-hi una altra cosa.

(Del meu Diari)

Una de les agressions més severes que pot patir l’ésser humà és la solitud no desitjada. L’absència de la persona estimada o sentir-se ignorat per aquells dels quals s’espera l’escalf i companyia. En canvi, hi ha la solitud volguda, l’espai que necessitem per cultivar la trobada amb nosaltres mateixos. Aquesta, encara que moltes vegades és incompresa, és del tot necessària, a la qual no hauríem de renunciar mai.

A la vida ens podem trobar amb unes situacions: acompanyat o sol. Moltes vegades, encara que estem acompanyats o molt acompanyats amb qui convivim, estem sols, per manca de comunicació. I quan volem estar sols i no podem, trobem a faltar espais per fer allò que ens plau, per restar en silenci, per reconèixer-nos a nosaltres mateixos.

Vivim plegats, fem coses junts, però els pensaments circulen per camins que no són compartits. Moltes vegades vivim en aquell món del pensament, potser no massa just per les persones que ens envolten, però no els hem acostumat o no ens atrevim a pensar en veu alta amb aquells que ens envolten, perquè, d’entrada, ja sabem que no ens comprendrien. Per això, cerquem, perquè ens calen, espais de solitud en els quals sigui possible deixar que els pensaments i els sentiments es puguin mantenir en la privacitat que necessitem.

És molt difícil trobar qui ens entengui. El silenci i la solitud voluntaris no estan de moda. Omplim les nostres vides de sorolls, suportem poc estar sols, acostumem a necessitar companyies que, moltes vegades, no ens aporten res, però que ens impedeixen fer una cosa tan imprescindible com pensar.

No hauria de ser una agressió a aquells que estimem –encara que ells no ho comprenen, i moltes vegades, ja no hi fan cap gest- reclamar un espai per estar sols. No arriben a comprendre –qui pot penetrar en el nostre pensament?- que aquest espai inviolat pot ser una excel·lent opció per carregar piles, per saber més de nosaltres mateixos, per adonar-nos de les intensitats i significats dels sentiments. Per trobar-nos.

Succeeix, però, que avui dia tenim poc temps per compartir vida amb aquells que estimem i pot semblar que els fem una estafa o d’un egoisme agressor demanar un espai diferent. Es tracta d’un equilibri difícil que, moltes vegades, a mida que passen les hores i els dies, la corda es destensa i ja no és possible caminar per ella.

Mitifiquem el fet d’estar junts i sovint no estem amb l’altre: mirant el televisor sense cap tipus de comunicació interpersonal, un sol comentari banal, no deixa de ser una manera fictícia de no estar sols ni acompanyats. Estem tancats en les nostres cabòries i prou distrets per no poder-nos endinsar en aquest nostre món de la comunicació familiar. Freqüentment no fem companyia a aquells que tenim al costat, ni tampoc estem sols. És una paradoxa i un món més complicat del que ens imaginàvem. Potser si, de tant en tant, goséssim a estar del tot sols, sense sorolls ni interferències, quan estiguéssim acompanyats ens vindria de gust donar autèntica companyia i no tan sols presència física. Hem de fer un esforç per trencar aquest aïllament, alguna cosa ens caldrà fer per dotar de presència les relacions i conscienciar a l’altre que hi ha espais per compartir intensament i altres que necessitem, perquè només som nosaltres capaços de trobar-nos-hi bé. L’espai de les emocions, pensaments, alts i baixos, el dolor –encara que ens porta al sofriment- i les il·lusions posades en persones i coses, que mentre siguin il·lusions ens donaran vida, perquè quan es fan realitat ja formen part de tot el que ens envolta, que està molt lluny del nostre interior.

Aparentment som com els altres, però només aparentment. La nostra aparença és normal, però en moltes coses i per moltes circumstàncies que ni sabem, no serem mai com els altres. Som així. Somiem molt, ens decebem molt, perquè tot allò que un dia vam somiar, no tot o poc s’ha fet realitat.

Entre els dos espais hi ha espais de transició que haurien de servir per anar esborrant el que convivencialment no s’ha ajustat bé i, simultàniament, ens haurien d’introduir en una nova realitat.

Ens agrada el silenci. Sense paraules parlem, i, en parlar, sense paraules, es fa més bell el silenci que de tantes coses parla. Però compte amb els silencis sobtats. Enmig del silenci, submergits en el silenci, només sentim més silenci, i els seus sons, els sons dels silencis. Hem tingut por que ens prenguessin els nostres somnis, els gestos de la nit, la intimitat més fosca, el nostre més nostre, el nucli secret que ens distingia dels altres. El nostre espai s’ha anat, com la primera ombra del vespre, enfosquint-se. Sabem que ens n’hem d’anar, que no ens hi podem quedar més, que ens agafarà la por, però ja ha passat l’hora del crepuscle, el bosc ja està apagat i nosaltres romanem en el mateix lloc. Encara hi som a temps, perquè la gola del llop mai no ha estat un projecte de vida per al xai.

Sovint ens passa que no percebem les coses en l’autèntica dimensió que tenen. Ens retrobem “en la fosca, en la mirada, en el silenci i sota el pes de les estrelles, som algú, algú que dubta de ser prou digne, dubta del poder, algú que sent en el seu cos el fred mortal de la pregunta i de l’espera” (...)I en el fons ens preguntarem: Quan morim, morirem del tot per sempre?”. (David Jou)

Ja de petit vaig aprendre a escoltar el silenci i a apreciar la seva solemnitat. Des de dalt del terrat de casa meva vaig començar a imaginar què hi havia darrere d’aquelles muntanyes i d’aquell mar blau. Moltes nits veia en somnis paisatges fantàstics, amagats a l’altre costat de l’horitzó, més enllà d’on arribaven els meus ulls. Una terra que enyorava sense haver-la vist mai. I una vegada en aquella terra somiada, he anat estimant més la meva terra, que no m’ha fugit mai del cap, que se’m presenta sempre que em cal un consol, un paisatge amic on reposar quan estic cansat. I al fons, un bosc resplendent. Màgic, propi, acollidor i salvatge a la vegada, únic. Un bosc molt diferent al que veig des del nou espai a l’hora del crepuscle. Per això, obro portes i camino fins perdre’m al fons d’aquest bosc amb clarianes, al costat d’una barraca de pedra, obra dels meus avantpassats, que és per a mi, el camí de la llibertat. Respiro llibertat i deixo enrere aquell silenci que m’ofegava, aquell silenci ple de llàgrimes. Les llàgrimes del temps.