La nostra vida al Seminari de Tarragona era procurar passar el temps com més agradable possible. Estàvem ben tractats i força ben alimentats, tenint en compte la pobresa que imperava allà dins. Penso que és necessari retre un homenatge i dir moltes gràcies a tots aquells capellans que voluntàriament s'ocupaven de nosaltres fent, més d'una vegada, miracles per tal que la nostra vida, lluny, molt lluny de casa- ens sigués el més agradable possible dins el règim disciplinari de l'època.

De la meva etapa al Seminari recordo alguns detalls carregats de mauleria, com per exemple, quan passaven diapositives d'art grec o romà, el Pare Prefecte -vigilant de la censura existent a l'època- col·locava la mà davant el projector perquè no veiéssim la nuesa de les estàtues. I si alguna vegada es despistava, la sala d'actes era un clam.

Quan anàvem de vacances a Bonastre, la vigilància de la moralitat anava a càrrec del capellà del poble. I així el censor -el capellà- ens prohibia anar al cine parroquial si hi sortien petons.

Anys 60! Un dia em vaig rebel·lar i vaig transgredir la norma. I vaig fer caure en la tentació a en Josep Mercader de cal Ferrer, que també estudiava al Seminari. Havíem anat al cine sense permís. Quina una que n'havia fet! L'informe al Seminari va ser terrorífic i em van passar, més endavant, el finiquito.

Quan estudiava al Seminari la disciplina era un element primordial i l'educació- com a tot arreu- era bastant autoritària i repressiva. Els aspectes més favorables és que ens incitaven a esforçar-nos a ser estudiosos, que en aquella època tenia un valor especial. El més negatiu, el sentit de culpa, del càstig ( jo ja en tenia molta experiència a l'estudi de Bonastre), del pecat que ens inculcaven i un cert elitisme i favoritisme envers alguns seminaristes, molt de l'època.

Al Seminari no teníem cap estufa. Com s'haguessin pogut escalfar aquells espais tan grans i tan oberts! Passàvem un fred espantós.

Feia un fred polar i el fred es concentrava sota aquells sostres altíssims, en l'amplària de sales i en la llargària dels claustres i passadissos. Els dormitoris, amb grans finestrals, eren el lloc preferit de les baixes temperatures.

La natura humana sempre ha ideat mitjans per defensar-se d'inclemències i dificultats, com fa tot ésser viu de la natura. Nosaltres ens el fèiem passar corrent i saltant pels amplis patis i jugant partits de futbol i de frontó durant el dia. També jugàvem al borinot, aquest joc consistia a treure una mà darrera l'espatlla amb el palmell en fora, mentre amb l'altra et tapaves la vista. Darrera teu hi havia un grup de companys que, tot fent el so del borinot, et pegava al palmell de la mà. Tu havies d'endevinar qui t'havia pegat. Si ho encertaves, ell t'havia de reemplaçar, si no, et tocava rebre un altre cop, un altre…Tothom acabava amb les mans calentes i vermelles com un pebrot.

A les aules, la calefacció era la més natural del món. Tants alumnes érem tantes altres estufes aportant de franc les nostres calories. Els que estàvem més grassets en devíem aportar més. L'aula gran d'estudi era com un frigorífic, on les hores d'estudi se suportaven -els diumenges- amb la sotana que t'abrigava i les mans dins de les mànigues. Amb temperatures com aquelles, era normal l'aparició de penellons a les mans, als peus i a les orelles. Uns estigmes de mal passar. El pitjor arribava quan, jugant a frontó amb les mans inflades, es començaven a obrir esquerdes i a rajar la sang.

Tot plegat el fred no és, ben cert, un record de plaer viscut, sinó d'austeritat i penitència. Aquella penitència i sofriment que no eren cercats, sinó sobrevinguts a contrapèl, eren acceptats no diria amorosament, però en fixar-te un objectiu, com era el sacerdoci, calia afrontar obstacles fins a arribar-hi. Els vaig afrontar, però no hi vaig arribar.

El Seminari era un lloc de formació molt auster en tots els sentits. Crec que el fet d'estar lluny de les nostres famílies, la bastant bona formació acadèmica, l'actitud dels nostres superiors i l'ambient d'austeritat fou una magnífica conjunció de factors educatius de la que ens vam beneficiar tots els que hi érem, i després ho deixàrem.

Viure intern era dur, perquè no solament estàvem lluny sinó bastant aïllats de la família. En aquella època no existien les facilitats que hi ha avui dia. Com que ni a casa ni a Bonastre hi havia telèfon no ens hi podíem comunicar directament. Ens comunicàvem principalment per carta ( i en castellà, no per imperatiu legal. Es feia així perquè l'ensenyament era en castellà. Més endavant la cosa canvià).

Esperàvem amb candeletes les visites quinzenals o mensuals ( ara no ho recordo ben bé) dels dilluns, que em feia la meva mare i algunes vegades també amb el meu pare, la padrina, i el meu germà Sebastià, sobretot quan feia el servei militar a Tarragona, que entre altres coses em portaven cansalada de pernil que tant m'agradava i amagava a l'amagatall secret del meu bagul.

Quan Mossèn Benet o Don Alonso deien qui tenia visita, els ulls dels seminaristes canviaven. Si no m'anomenaven no comprenia perquè no em venien a veure més sovint. Després, sempre després, he comprès que el sacrifici que feien era immens, anant a peu pel camí de la Pobla, per agafar el cotxe de línia i en tornar amb espelmes per passar el torrent i cap a casa deixant el fill allà. Més endavant anaven amb el Manel de cal Virgili que els feia esperar hores i hores davant l'església de Sant Agustí de la Rambla Vella. Per això penso que si no me'ls vaig estimar prou en vida, ara els tinc molt presents tots els dies.

La pujada i baixada d'escales al Seminari era sempre en silenci, en dues files, mans al darrera. En canvi, si havies d'anar tu sol a un indret, si sorties de l'aula i pujaves l'escala sol, qualsevol detall agafava importància: la claror que arribava de fora i projectava ombres als graons i a les parets, el soroll que feies amb la mà quan la posaves a la barana, la silueta vaga d'algú que passava cap a un altre pis, el grinyol inaudible d'una sabata…

Alguna vegada m'havia aturat a copsar aquests miracles del silenci i la quietud. El polsim que surava en el raig de sol, l'ombra freda que s'amagava en el buit de l'escala, el passadís ample i profund que es fonia en la claror, les portes que no tancaven bé quan feia vent…Basarda. Llavors tota aquella tranquil·litat es transformava en corredisses i en ombres que em volien agafar. Els llargs passadissos s'escurçaven, els graons eren menys. Una sensació d'alivi m'inundava tot. La maleïda por, agafada de petit, em feia veure el que no es veia, i no em deixava veure el que podia veure.

Ens llevàvem a les set del matí; després de la meditació, venia la Missa -en una capella glaçada-, fer-nos el llit i esmorzar. Acabat això, en silenci, cadascú feia cap a les seves classes situades al voltant del claustre del Seminari Menor. A les dotze del matí, uns minuts de recolliment, en què resàvem l'Àngelus. A la una, el dinar, seguit del pati. Altra vegada classes, seguides de berenar, esbarjo i ja a les set, l'hora del Rosari, que es retransmetia per Radio Tarragona (així a casa l'escoltaven i se sentien espiritualment més aprop). Seguidament venia una altra estona d'estudi i després ja venia el sopar, últimes oracions i a dormir. Eren les nou del vespre o una mica més tard, fins a l'endemà a les set que el so de les palmades del Pare Prefecte ens treien la son i començàvem una nova jornada, que seria com la d'ahir i com la de demà. La monotonia diària formava part del sistema del Seminari.

El lavabo era una altra sala, amb tot de piques arrenglerades formant una u, tantes com miralls. L'aigua baixava congelada.

Abans de tancar el llum gran del dormitori comunitari, passaven a acotxar-nos. Pel fred que hi feia ja en teníem nosaltres mateixos molta cura.

Del menjador se'n deia refectori i mentre hi menjàvem era prohibit parlar (cosa present i en tot lloc), menys els diumenges que el dia era una mica més distès. Mentre menjàvem, cada dia els llegia el martirologi, on s'anomenaven tor els sants del dia, que per cert n'hi ha una bona tirallonga. Després es llegien novel·les per capítols: de Jules Verne,Viatge al centre de la Terra, Viatge a la Lluna,…D'altres , El correu del tzar… D' Emili Salgari. Vides de Sants.

Per a mi el silenci era el més empipador d'aconseguir; sols era permès parlar en hores de lleure.

Encara avui recordo els sentiments que tenia a les classes de llatí. Portava un bon bagatge, doncs durant el curs anterior a l’entrada al Seminari, el capellà del poble Mn. Joan Serra i Fontanet, ens havia fet una bona preparació tant a mi com a en Josep Mercadé i Riambau, veí del carrer, encara que ell vivia a la placeta. La majoria de companys veníem d'una vida rural primària, i veia la dificultat que tenien els primers mesos amb aquesta llengua que contestàvem a l'església, però que no enteníem.

El llatí es convertí, des del primer dia, en la matèria més important del curs juntament amb la religió. Gramàtica i res diari, del matí fins a l'hora de dormir.

Declinacions: rosa, rosae; dominus, domini; qui, quae, quod. Verbs: ego sum, tu es, ille est. Construccions d'oracions amb subjecte, verb i complements. A poc a poc s'anava embolicant cada cop més.

L'aprenentatge del llatí com a assignatura principal durava els cursos d'Humanitats, que eren cinc -els que jo hi vaig estar- i després de traduir textos curts del Florilegio latino, vam començar a blocs molt més difícils, com el llatí clàssic dels Discurs de Ciceró i la Guerra de les Gàl·lies: De bello Gallico i De bello civilli de Juli Cèsar.

Tot aquell esforç va donar el seu resultat, un coneixement força sòlid d'una llengua bàsica per a la cultura general.

Al mateix ritme, calia entrar en la dinàmica -també novetat- de la vida comunitària i de la formació espiritual. A casa, havia estat iniciat a la vida cristiana normal d'una família creient, practicant i honrada, més per part de mare que de pare, però aquí els nostres superiors ens exigien un coneixement més acurat de la nostra fe i una vida neta de culpes, progressant en totes les virtuts, en vistes a la vocació que ens semblava tenir. Això també era un repte i un dolor. La formació que es donava a l'època, predisposava a veure pecat en tot i a patir escrúpols i remordiments. No era la millor pedagogia,però sí la millor que sabien els nostres instructors.

La convivència era una altra batalla seriosa. Passar de la família, on era el nét, fill i germà, a una comunitat de més de cent vint persones pel cap baix al Seminari Menor, on era quasi un número, sacsejava fortament l'experiència vital. No ho tinc com un record meravellós; amb tot ho dono per bo perquè, gràcies a aquests anys, vaig poder continuar un camí diferent del que hagués tingut en el món rural d'on venia.

Recordo la llarga doble fila de seminaristes - sotana negra, faixa blava, esclavina i bonet amb borla blava, sabates negres- sortint del Seminari les tardes dels diumenges en direcció al port. Novetat. Anàvem a veure un vaixell!

Tot plegat feia una processó llarga i monòtona, no pròpia per a una clientela que necessitava esbravar la vitalitat i esbargir-se lliurement, després d'una setmana de pressions escolars i educatives. De tornada -feia, i fa pujada- ens servien de distracció els rètols damunt les portes tancades i els seus rètols eren estàtics i tristos com la vida aturada o com la mateixa tardor, quan deixa caure tristament les fulles caduques i mostra el despullament esquelètic dels arbres endormiscats.

En tornar del port, teníem un frugal berenar -pa amb xocolata- i després d'un petit descans, a l'aula gran estudi, i a preparant-nos per anar a rosari o a cantar les vespres a la Capella Major. Després una estona d'esbarjo, sopar, últimes oracions i acabament de la festa. Començava a poques hores el ritme dels dies de treball. I fins al diumenge següent, que al matí tindríem meditació, missa resada, missa major i temps d'estudi ens portava a l'hora de dinar. Aquest dia només es llegia el martirologi i després es podia parlar, sempre i quan no ens passéssim. La campaneta del Prefecte, des de la presidència, ens ho recordava. A la tercera, silenci. Sempre silenci.

Que hi vaig aprendre al Seminari?

Una mica de tot i una mica de res. Allí, per la llunyania amb els éssers més estimats, em va començar a venir l'afició a escriure intimitats. Però el que predominava era el tema religiós i la resta, en certa manera, no era adient o així ho entenien.

En aquell ambient jo m'hi trobava. Bé, potser sí. Malament, potser no. En aquells moments no em venia al cap aquesta dicotomia. Però ara penso que l'acceptava tal com era, perquè era d'aquella manera. En la distància, veig que era massa carregós per a nois de la meva edat. (d'11 a 16 anys).

Van ser 5 anys d'internat -l'últim força més animat per allò del Centenari de la vinguda de Sant Pau a Tarragona, que a nivell personal no m'han perjudicat més del que m'hagués perjudicat ser a Bonastre. Al contrari, m'han ajudat educadament a afrontar en la vida situacions i conflictes amb esperit de sacrificis, austeritat i amor al pròxim i a l'entorn. Com que ho vaig demanar jo n'estic força content i no me'n penedeixo, en general.

De les acaballes de les penúries de la postguerra que la gent patia fora d'aquelles parets, no en sabíem res, i no eren poques…Gana, fred, privacions, i alguna garrotada o afusellament entre cap i coll. Al Seminari no es parlava de política. Amb el cardenal Benjamín de Arriba i Castro i el bisbe auxiliar Laureano Castán Lacoma, franquistes i retrògrads, era més que perillós.

Lluny de mi voler fer una crítica negativa de les persones responsables ni dels mètodes de l'època. ha estat simplement una expansió i una constatació. Llavors, la disciplina, l'austeritat, el rigor, tenien efectes secundaris dolorosos i moltes vegades traumàtics per als alumnes; ara, el relaxament, la condescendència, el respecte excessiu a la seva llibertat produeixen traumes profunds o actituds rebels que, d'adults, els tornaran a la boca en forma de tristor i, fins i tot, de remordiment.