Benvolguda María Jesús:

Ja saps que no sóc massa ràpid a l’hora de contestar un escrit, una exposició o algun comentari que se’m faci. Me’l guardo i el vaig meditant dies i dies fins que arriba el moment que m’inspira la resposta o, com a mínim, una reflexió.

Agraeixo les teves paraules, me les he llegit moltes vegades i he trobat que m’has entès. En destaques la meva sensibilitat, cosa que avui no s’estila, parles del meu rigor en el treball, encara que en el nostre món no ha estat mai valorat ni ho serà pel tarannà que es veu i es respira. No estic segur de “la claridad de ideas”, sóc força insegur i penso que moltes vegades no s’entén la meva actitud per no anar d’acord amb el vent que bufa en cada moment. Parles de la cultura. No voldria encapçalar cap llista, però amb tu ho he parlat moltes vegades, i em sap molt de greu que el nostre col·lectiu n’estigui molt mancat, sobretot de cultura humanística i humanitària. Aquesta última, molt més important que l’altra. ¿Quan, entre nosaltres, s’ajuda a una persona que està discriminada sense cap motiu o per voler indicar un camí que no és el que es marca des de dalt, sense cap explicació i sense recórrer mai a l’experiència?

La meva visió de la vida es concreta amb detalls, en petits detalls. Sempre he tingut aquesta percepció i sobre aquest punt és com he anat creixent i he anat expressant-ho sigui verbalment o per escrit. He utilitzat més aquest mitjà per la meva timidesa, encara que no ho sembli. I moltes vegades he callat en veure companys amb continguts buits exposant idees estrafolàries, sense sentit o que són fàtues, però que han estat acceptades i els han carregat de medalles. Però, i aquí m’ha dolgut molt, aquests han estat les persones mimades en un ambient que els mims haurien de ser a l’ordre del dia. I quantes patacades no he rebut en aquests anys i quantes us en queden per rebre. No hi veig massa llum en aquest aspecte.

M’acabo de prejubilar, després de 43 anys i gairebé quatre mesos dedicats completament a l’ensenyament. Malgrat la poca consideració que la meva professió –vocació, diria – ha tingut econòmicament i socialment, continuo convençut de la transcendència de la tasca d’educar. Solament em dol una mica comprovar la menor eficàcia que aquesta ha tingut en aquests últims anys. ¿Quines han estat les causes? Ni la mentalitat hedonista que refusa qualsevol tipus de sacrifici, ni la permissivitat dels pares que satisfan tots els capricis dels fills, ni els plans d’estudis que es fonamenten en una visió lúdica de l’educació, ni les polítiques educatives amb pretensions de progressisme que defensen la uniformitat sobre la recerca de l’excel·lència han afavorit la cultura de l’esforç, imprescindible en qualsevol procés personal de millora, com és l’educació. Personalment, fins a aquest moment, he fet tot el que he pogut, el mateix que moltíssims altres educadors, malgrat els entrebancs dels de dalt, encara que els resultats no s’hagin vist massa. Espero que els que vinguin a partir d’ara lluitin per superar aquestes dificultats i no es desanimin, perquè malgrat tot (que és molt), ha valgut i continua valent la pena, ensenyar i, sobretot, educar.

Estic content perquè en lloc d’anar-me´n per vell, me’n vaig, encara que no del tot, perquè em dóna la gana (perdona la grolleria).Ara entro en una edat molt bonica. Ara espero poder tenir l’astúcia o la sort d’aprendre a viure d’una manera diferent. He estat una persona de direcció única, sempre fent de màquina de tren, he estat molt monogàmic en aquest aspecte. L’estudi al poble, l’internat del seminari, l’Escola Normal, el col·legi... I tinc ganes de canviar. Hi ha molts plaers per inaugurar. Alguns ja els he començat: articles al butlletí del Museu, a l’Agrupació Folklòrica, a la revista El Llaç, col·laboracions al meu poble quant a història local, la Ràdio... Però tal vegada un dels primers llocs on vaig començar a participar fou al Col·legi, a través de les revistes Roda de Molí i Diàleg. Hi vaig col·laborar durant el període 1989-2006. Amb la nova direcció no se’m va convidar a continuar-hi. A vegades penso que els de “casa” són els que menys m’han valorat. I, encara que m’ho hauria de tirar a l’esquena, m’ha dolgut i em dol.

Hi ha hagut coses fonamentals que m’han resultat difícils. Ara puc fer-les fàcils: la lectura, la conversa, qüestionar –si cal- el que fet, fer i refer escrits de la meva vida, la meva història, les meves sensacions... Estic entrant en el tercer acte. Vull viure’l des d’una serenitat personal.

La vida és quelcom més que riure, plorar, ensenyar, educar... Des de petit sempre vaig pensar que si tenia el privilegi d’observar els petits detalls, els hauria de plasmar en el paper. I ara, quan més escric, més ganes en tinc. Així que, amb el temps, he decidit no quedar-me tancat en mi mateix, en una capseta.

Moltes vegades quan escric, els silencis són més que les paraules. Explicava Lluís Llach que una vegada li va preguntar a Martí i Pol com es reconeixia poeta: Ell li va dir: “Jo em sé poeta perquè l’important del poema que he escrit és allò que no he escrit”. Els meus escrits, sense que soni a pedant, que vaig escriure ja fa molt de temps, la seva majoria no han perdut actualitat ni memòria històrica.

Em considero un idealista, una persona que és capaç d’emocionar-se per petits detalls que passen desapercebuts per la majoria. I aquí és on rau la meva alegria interior, en els petits detalls, en els petits gestos, en aquella paraula en el moment precís. Em considero un somiador. En la vida la nostra obligació no és només somiar, sinó somiar molt bé, perquè segons la qualitat dels nostres somnis serà la qualitat del futur.

A poc a poc s’aniran diluint les mirades d’aquells nens a qui he volgut al llarg dels anys, però tinc la consciència força tranquil·la perquè he donat tot el que sabia però, sobretot, he procurat donar-los amor, amor de mestre, com també he procurat fer-ho amb els companys i companyes.

Poc a poc s’aniran diluint però hi ha altres ulls, els ulls de la gent del carrer a qui també puc oferir aquest amor que tant ens manca. Sincerament, crec que si dónes amor, amor reps.

No renego d’aquests anys, ans al contrari, formen part del meu bagatge, amb moments bons i dolents. No vull oblidat aquest passat perquè és el meu passat, és passat que vaig emprendre sense saber cap a on anava. Durant aquesta anys s’han barrejat la il·lusió, les pors, les alegries, les desil·lusions, la força, el desànim, l’agraïment, el desencís... Molt de tot, però poc compensat.

Com et deia més amunt, estic en el tercer acte. Vull viure’l des d’una serenitat personal. Així ho desitjo i procuraré no decebre’m, per no decebre als altres.

Com a català, recullo els teus “mil besos” i només te’n retorno un, però molt sincer.