Benvolguda M. Jesús:

Han passat ja uns dies de la teva crida per Ràdio Molins de Rei perquè ens animem a escriure cartes i, així, retorni aquell bell costum gairebé perdut. La vida, aquesta vida que portem, amb tantes preses no aconseguim tenir temps per a nosaltres i per a les persones a qui voldríem comunicar els nostres pensaments, inquietuds, alegries i tristeses, projectes i fets consumats. Sembla que sigui una cursileria obrir el nostre cor a altres, perquè en el món d’avui predomina més la superficialitat i, de tant mirar amunt amb arrogància i prepotència, deixem de veure tot el que passa al nostre voltant. No interessa perquè això implica involucrar-s’hi.

Escriure una carta és semblant a quan et mires al mirall i t’imagines que estàs parlant amb qui vols comunicar-te. Quan l’escrius estàs reconeixent el teu propi interior: les teves idees, els teus pensaments, els teus estats d’ànim...els teus sentiments i la teva ànima. La carta, utilitzada com a presa de consciència és molt útil i, sempre, clarificadora. T’ajuda a crear el teu propi món interior, perquè la paraula parlada, a vegades, es dispersa, mentre que la carta sempre defineix. Quan escrius, ets tu amb tu mateix, en un diàleg profund i íntim amb l’altra persona: et defineix a tu mateix.

La carta té un valor simbòlic i sentimental. La carta té sempre la vigència del moment en què fou escrita. Passats els dies, inclús passats els anys, sents novament aquelles sensacions que tingueres en aquell moment precís. Aquella carta és el millor mirall que reflecteix una realitat viscuda i, amb ella, aquella sensació d’intimitat.

Escriure una carta és parlar amb paraula creïble que no amagui la realitat dels fets ni encobreixi els errors comesos. Amb paraula sorgida des del profund sentiment d’una història compartida com a pròpia per als dos implicats. Amb paraula fruit d’un treball pensat, eludeix la improvisació (encara que ho sembli), evita la demagògia i rebutja la mentida. Amb paraula que inspira confiança. Amb paraula, en fi, que expressi conviccions, sense que serveixi mai a la conveniència personal.

Amb els anys, M. Jesús, he de reconèixer que he deixat d’escriure cartes, en el seu sentit clàssic. Però no per això puc dir que no n’escric, perquè el fet d’escriure, l’estar immers en les boires dels meus pensaments, en el moment que els faig públics, encara que no sigui en el format tradicional d’una carta, són com cartes obertes a tothom, perquè el que realment perdura són els escrits. Els pensaments i les idees si no es fan realitat, si no pots expressar-les, de la forma que sigui, no existeixen. I cadascú les transcriu de la manera que creu convenient, si té possibilitats.

T’animo a continuar en aquesta curta, però important, tasca del diàleg, del pensament i de la reflexió. Em congratulo de l’oportunitat que t’ha donat la bona amiga Carme Moral que, amb la seva moral i empenta, ha fet néixer un espai entranyable i senzill, com hauria de ser la nostra vida.

Com dèiem abans en les nostres cartes, afectuosament