Cada estiu estem amb l’ai al cor per si es produeixen incendis. Sort dels valents que s’atreveixen a fer-los foc.

Cada estiu el perill d’incendi assetja l’entorn natural i els bombers tornen a ser protagonistes. Dones i homes que s’enfronten a allò de què tots fugim, sense cap mena d’afany de protagonisme, hi planten cara. És curiós que hagin passat a la història grans incendis com el de la Biblioteca d’Alexandria (48 aC), Roma (64dC), Londres (1666) 0 el Liceu (1861 i 1994), però mai sabem el nom dels que han treballat per apagar-los i això que fa segles que existeixen.

L’emperador August va crear el Vigiles, que eren els encarregats d’evitar que es calés foc als habitatges de Roma. El perill era molt evident perquè es construïen amb fusta i per cuinar, il·luminar i escalfar era necessària una flama. Els vigiles tenien casernes disseminades per tota la ciutat i estaven equipats amb la tecnologia del moment: escales, galledes amb cordes, destrals i, fins i tot, una bomba hidràulica (sí, ja existia. L’havien inventat els grecs). També hi havia lleis de prevenció d’incendis i era obligatori tenir una gerra gran amb aigua de la mateixa manera que ara hi ha un extintor a cada replà dels blocs de pisos. Se sap que a Tàrraco hi havia vigiles perquè en excavacions s’han trobat restes d’aquestes “gerres antiincendis”.

Durant l’edat mitjana aquesta feina anava a càrrec dels gremis, aprofitant les seves especialitats. Els constructors s’ocupaven de vetllar per l’estructura dels edificis i els boters del transport de l’aigua.

Les primeres organitzacions de cossos de bombers a Catalunya van aparèixer al segle XIX per una confluència de factors. D’una banda hi havia els sapadors de l’exèrcit i de l’altra les companyies de caràcter privat pagades per les empreses d’assegurances.

El reconegut arquitecte Antoni Rovira Trias (1816-1889), abans de dedicar-se a la construcció va ser cap de bombers d’una asseguradora. De fet quan va ocupar la plaça d’arquitecte municipal de Barcelona, també va exercir de cap de bombers de la ciutat. No només s’encarregava d’aquella feina sinó que a més va reflexionar sobre l’ofici per intentar millorar-lo. El 1845 va escriure Tratado de extinción de incendios on a més de compartir les tècniques més modernes que existien per lluitar contra el foc, insistia en la importància d’una bona organització per oferir un servei eficient. Remarcava, per exemple, la necessitat que hi hagués un metge al cos per atendre les intoxicacions de fum i les cremades i un professor de gimnàstica perquè els bombers mantinguessin una forma física adequada a les exigències de la seva professió. Ara bé, una de les coses que més interessaven a Rovira Trias era prevenir els incendis, perquè la millor manera d’evitar el desastre de les flames és que el foc no comenci. Segons la seva opinió un dels punts potencialment més perillosos de la ciutat eren els teatres. NO anava gens desencaminat. El 1861 el gran Teatre del Liceu va quedar destruït per la voracitat de les flames. No seria la darrera vegada. El 1994 va passar el mateix. Avui dia les àrees rurals i naturals són el taló d’Aquil·les. Qualsevol petita espurna pot convertir un bosc en un infern on només s’atreveixen a acostar-s’hi els bombers.

La presència femenina dins el cos de bombers continua sent testimonial. El 1987, María Luisa Cabañero va fer història a l’ingressar al cos de bombers de Ciudad Real. Era la primera dona d’Espanya que es convertia en bombera. El 1989 va ser el torn de Cecilia Egea, que va ser la primera bombera de la Generalitat de Catalunya. La presència femenina, però, continua sent testimonial. Espanya són el 0,83%, i a Catalunya, l’1,8. (2019/2020).