En els moments àlgids pensava molt, però massa de pressa. Per pensar, fos l’estat d’ànim que tingués, s’havia de poder fer tranquil·lament, perquè sinó els pensaments volaven i no tornaven. I aquest pensar podia tenir esperança i desesperança. Desesperança i esperança tenien un fons fet del mateix: l’espera. Ell havia estat més feliç en l’espera de l’esperança que en la resolució, fins i tot quan aquest final de l’espera havia estat l’anhelat, que poques vegades havia succeït. També s’havia trobat bé, deixant-se anar en la desgana, en la desesperança de l’esperança. En aquells moments havia pogut treure el que tenia dins i que políticament no era correcte dir.

Ja de petit, sempre, sense adonar-se’n, seguia els dictats de la gent que tenia pasta que, a més, coincidia que eren els fill de puta més llestos i més fills de puta del món, i sempre estaven ben avinguts. Abans de la caiguda del mur de Berlín, de fills de puta n’hi havia a una part i a l’altra; després, quan ja no hi havia hagut el mur de Berlín, de fills de puta continuen havent-hi arreu del món globalitzat.

Es va sentir en aquells primers anys com un animal domèstic amb un amo despietat rebent un terròs de sucre i molts cops de bastó per una mateixa acció en funció de l’humor de l’amo.

El seu àngel –a qui no feia cas- apareixia a cada racó per recordar-li que no era possible refiar-se de res i que a cada pas, calia assegurar-se on posava el peu.

No m’és fàcil soterrar el passat amb somieigs, mentre el present s’encarrega de desenterrar-los a cops de pala.

Moltes vegades es pensava que no li pogués passar cap de més grossa, que ja havia arribat a escurar els pòsits més amargs. Creia que ja no hi quedaven ni les morques, aquell solatge que pudia fins a donar-li mal de cap.

Li deien i li repetien: “Si neixes amb sentiments, no seràs un home dur.” Somiava tenir una dolça existència, plàcida realitat, que l’omplís l’ànima de la pau i el benestar que avui encara busca. En sentir allò, no va contestar, tot i que li feia mal la pell de les galtes, com si li haguessin tirat aigua bullent, i sentia una àcida, pesant i dolorosa bola de foc a la boca de l’estómac.

Callava, i amb aquell silenci, també es feia còmplice de la situació. Sabia que el silenci transmetia millor la tensió fins a caure en un patetisme tan profund que semblava que el món se li acabava.

Deia Sòfocles que quan les hores decisives han passat, és inútil córrer a atrapar-les perquè si un no és així no ho és, i prou. “Qui no està avesat a portar bragues, les costures li fan llagues.”

Una cosa és certa. Sempre acabava pagant els plats trencats. Si parlava, perquè parlava. Si callava, perquè callava.

Sovint li preocupava tant la forma de dir les coses que oblidava el més important que era la comunicació dels sentits. Un petó envoltat del més pur afecte, curava el mal de cap, la por a la foscor i la pelada al genoll.

Tenia clar que l’home naixia per estimar i ser estimat. La seva millor manera d’estimar els altres era no demanar-los res, molestar-los com més poc millor i confiar sobretot en un mateix.

Pensava que aquesta vida sense l’estimació no tenia cap mena de sentit, encara que per a ell havia estat una cosa insòlita, meravellosa i desacostumada, un ocell brillant i blau sota la pluja.

Quan l’ànima sagnava per quelcom que sabia, de res servia culpar ni perdonar. I com que mai havia sabut com pensava, només en veure-la contenta, deslliurada d’empipament crònic que sempre portava a sobre, ja el conformava...

Sempre tenia present el que deia el poeta llatí Tiberi: “Després de molts dies obscurs, en vindrà un de serè.” Ara que l’infern n’estava d’empedrat de bones intencions i de consells que, a aquestes alçades, ja no serveixen mai de res.

¿Existirà algú que un dia li tregui la soledat que li corre per dins, que sempre el fa sentir malament?