El sol s’ha fet seus els carrers i camina arrambada als edificis. S’esforça per no sortir de la ratlla que ha dibuixat al terra l’ombra massa estreta i allargassada d’aquell migdia d’agost. Dos homes seuen en un banc públic a plena solana. Mantenen una conversa pujada de to, però no discuteixen. L’un parla i l’altra escolta. El que porta la veu cantant mou els braços ostensiblement, com si fossin les aspes d’un ventilador. Sembla decidit a remoure l’aire feixuc que pesa com una llosa. El que escolta no fa res més que donar-li la raó quan li explica la decisió que ha pres: “La propera dona que em busqui la vull de poble. Que no sàpiga ni entrar a Internet ni res d’això…” El seu interlocutor assenteix i brinden amb vi de bric que li fa l’efecte que deu estar a la mateixa temperatura que l’ambient.

De manera imconscient redueix el pas i se’ls mira amb incredulitat. Fa massa calor per escoltar depèn qui i depèn què. I reprèn la marxa amb ganes d’arribar a casa. Es topa amb un cartell que asegura que “totes les malalties es poden curar” i amb una furgoneta de neteja de grafitis que llença sabó i aigua a pressió a una paret. Li arriba la frecor de l’aigua i mentre respira la barreja d’olor d’aire humit i desinfectant llegeix al mur del costat d’on treballen els operaris: “I si fos la pau, allò que estem buscant sense saber-ho?”

Va rere dos nois joves que avancen eixarrancats i sense samarreta com si estiguessin a la platja. Són la imatge diametralment oposada a la de la noia vestida de dalt a baix que es va trobar el dia anterior en una psicina pública. Tenia uns dotze anys i es va passar tres hores amb una calor extrema, a la vora de la piscina petita, cuidant, controlant i acompanyant tres infants, dos nens i una nena. Les criatures anaven amb bañador. S’esquitxaven, reien, sortien de la piscina i hi tornaven a entrar amb aquella alegría encomanadíssima. Ella diua una malla negra fins al turmell, mocador al cap i una camisa de quadres de màniga llarga. Somreia i gaudia veient com els menuts es refrescaven mentre dos homes adults, amb pantalons i samarreta però descalços, els observaven des de sota un arbre.

La noia de la camisa a quadres duia xancletes i es mullava discretament els peus cada vegada que s’acotava per donar la mà a un dels infants. Quan l’aigua l’acaronava s’alleugeria la seva calor. Pensava en el plaer que deuria sentir i les ganes immenses de dessempallegar-se de la roba i capbussar-se a l’aigua. Però aquesta sensació era una projecció personal, ´çes clar. No podía deixar de mirar-la, de meravellar-se amb la satisfacció aparent amb què executava el seu rol. Ella no n’hauria estat capaç. En un altre racó, dues mares xerraven i donaven el pit als seus nadons alienes a la resta d’humans amb què compartien el mateix sol.