Benvolguts i benvolgudes els que celebreu aquest any el 72è aniversari, a tots els nascuts els anys 40 i acompanyants:

Agraeixo per endavant que penséssiu en mi a l’hora de la vostra celebració anual. A partir del moment en què m’ho vau comunicar el meu cap va començar a rumiar de què podria parlar-vos que donés peu a una tertúlia de molts records i em va venir a la ment un espai que en aquells moments fou per a tots nosaltres un gran avanç per poder veure una mica més enllà dels carrers, places i camps del nostre entorn. Em vaig dir: els parlaré del Cine al Centre Parroquial. Així el rumb de la nostàlgia m’ha portat al cine dels diumenges a la tarda, durant les dècades 50-70 del segle passat (que, dit així, ja sona a prehistòria, encara que a mi em segueix semblant que va ser ahir). I és que la infància, la memòria essencial de la nostra infància, té una visió molt particular a cadascú, té molt de penombra màgica de cine, de foscor prodigiosa, de cova de miracles.

Quan començaren les primeres sessions de cine al Centre Parroquial de Bonastre érem una bona colla entre nens i joves, de les generacions de postguerra. Nosaltres anàvem al galliner. Si érem escolans teníem una petita rebaixa en l’entrada. S’hi entrava per la Rectoria. L’entrada estava coronada per un arc acabat en punta, rèplica d’art medieval. Aquest espai tenia dues portes, a més de les escales: una anava cap a dins del Centre Parroquial i l’altra cap a una sala per fer trobades i, més endavant, biblioteca. El primer tram d’escales estava protegit per una barana de fusta, que comunicava amb el segon tram fins a l’entrada de l’habitatge. Al final del primer replà, una porta petiteta ens feia entrar en un baix altell, el galliner que, si et posaves dret, picaves de cap al sostre. Asseguts en bancs començàvem a veure la tan desitjada pel·lícula. Si aconseguies agafar la primera fila, tenies una visió aèria de més de mitja sala i una panoràmica de la pantalla més propera. Aquests llocs eren molt cobejats, a vegades es produïen petites baralles, guanyant sempre els més ganassots.

Si fèiem massa xivarri, les mateixes catequistes, el capellà o algun prohom lligat a la parròquia, pujaven, si és que no ens vigilaven des del mateix galliner i, o es callava o et feien fora amb la consegüent vergonya per la gran malifeta de com s’havia actuat i la prohibició de no entrar el proper diumenge.

La màquina de fer cine estava a la part de baix. Pocs crits i molts aplaudiments per la gran joia de veure, en el petit escenari, com darrera aquella pantalla s’anaven succeint els episodis dels romans o dels ianquis contra els indios o de les proeses dels americans contra els malvats japonesos.

Eren romans, o pistolers o apatxes. O històries càndides. I poca cosa més. I encara es censuraven, després de passar la censura oficial de l’època. Tot depenia de l’estretor i la cura d’ànimes del capellà de torn, encara que un darrere d’altre, prou ho eren tots, d’estrets de cap. No es cansaven mai de dir que tot allò era un bé per a tots els feligresos, encara que n’hi havia que anaven al cine que no trepitjaven mai l’església. Com que érem petits, tot aquest entramat no el captàvem. A nosaltres, el que ens fascinava, era la ficció en sí, fos quina fos: el miratge emocionant d’uns gladiadors que no tenien por de la mort ni del Cèsar, d’uns homes que cavalcaven pel desert i es quedaven sense aigua, d’uns indis dolents que aviat eren 2000 contra 20 o 30 soldats del Setè de Cavalleria atrinxerats darrere d’una caravana, fins que aquesta cremava per culpa de les fletxes dels indis, i hi havia cada vegada més soldats ferits, moribunds, o morts del tot -pobres, pensàvem nosaltres, patint i maleint els indios- i ningú de nosaltres es pensava que poguessin guanyar els bons, perquè uns darrere els altres, apareixien els indis per les carenes de les muntanyes amb fletxes, llances i destrals, al crit de l’atac. Però, de sobte, -ja era hora! quant ens feien patir- sonava una trompeta llunyana i apareixia un general més o menys pèl-roig al capdavant d’un batalló que col·locava en desbandada als dolents apatxes, de manera que el jove oficial ferit es podia casar amb la filla del coronel, en un ball de gala...Com que esperàvem tant l’arribada dels ianquis, en el moment que feien aparició, esclatàvem en aplaudiments i crits de joia, perquè ens venien a alliberar. Tots érem, en aquells moments, ianquis bons, que és molt dir.

Les bombetes que embolcallaven la sala eren de pocs vats. S’aprofitava al màxim la llum que donaven les dues finestres, cada vegada que s’havia de canviar el rotlle de la cinta. Com que, també, es trencava moltes vegades, la paciència s’estilava en força mesura.

A vegades, apareixia a la pantalla una imatge vacil·lant o desenquadrada, moltes vegades desenfocada. Llavors, com si fos un sol cor, es cridava al maquinista que, per fer una altra feina a la vegada, o per estar distret, no estava atent a la pantalla. No obstant totes aquestes incidències, cada setmana esperàvem aquell miracle infal·lible i puntual.

La mitja part d’una sola pel·lícula depenia del transport que es feia, primer en moto i després, en cotxe, des de Bonastre a Masllorenç i, molt més endavant, de Bonastre a Roda de Berà. Qui recordo que féu més el canvi de rotllos fou el Manel de cal Virgili, que feia servei de taxi i tenia una botiga de comestibles al carrer Nou.

Amb el THE END, i salvant l’explosió final, tot aquell silenci mesurat i vigilat s’acabava i començava un petit guirigall en aixecar-nos. Amb algun cop més al cap, baixàvem les escales, ens trobàvem amb els de baix i, si el temps ho permetia, ens quedàvem una estona, començant la nostra pel·lícula, en la que nosaltres seríem els actors, i no Victor Mature, Gary Cooper o John Wayne.

Amb el temps s’incorporà una comoditat: l’estufa procurava amortir el fred que hi feia. Sortíem d’aquella tenebra embruixada amb les galtes vermelles, com tornats d’un país d’encantament, amb la febre dels aventurers, amb ganes de posar-les en pràctica. Les mares s’escarrassaven per posar-nos els abrics, la bufanda i guants. Poca visió et quedava, però fins arribar al carrer Nou, ja teníem la segona gran sessió de vent fred. Abans d’arribar a casa, altres canals gèlids ens tallaven la pell. A vegades corria per arribar a casa, esperant trobar-hi l’escalfor que tant anhelava però poca n’hi havia. Sort del foc a terra. Les mans gairebé les posava dins de les flames i després les fregava i me les passava per la cara. Però havia valgut la pena. El meu cap barrinava de com podia arribar a ser com aquells herois. I així, amb força flassades i la bossa d’aigua calenta, entrava en el món irreal i fantasiós, que tant m’agradava. L’endemà tot ho veia tan corrent, sense cap transformació en la meva persona.

Ens hi vam acostumar de seguida. Els diumenges tocava cine. Sessió única, sessió de tarda. El que ens donessin, si era apta. I allà estàvem, fidels a la cita amb la ficció, ansiosos per ser testimonis d’històries descabellades. Necessitats, en fi, mites, herois de diumenge a la tarda.

Després vam canviar de lloc. Ens havíem fet més grans. La nova sala, en el terreny del segon cementiri del poble, era molt més gran. Com que no hi havia galliner, ens col·locàvem per edats. La pantalla també era més gran. Ja no vèiem al maquinista. Ell o ells estaven dalt, a la sala de màquines, amb més comoditats i aparells per rebobinar. La màquina de fer cine era gran i anava amb carbonets. El Josep de cal Gavaldà, succeí al Pere de cal Claro. Les entrades, en una taquilla que comunicava amb la sagristia, les venia el Llorenç de cal Casat, fins a l’accident mortal amb el tractor. La botiga de ca l’Adela, el Joan i la Maria, venien una sèrie de productes i begudes que, a més de menjar-les a la mitja part, te les podies menjar durant la projecció I, en els primers temps, inclús es fumava dins de la sala, malgrat la prohibició.

Les últimes files sempre les ocupaven les parelles, perquè la claror de la pantalla es reflectia més en les primeres files. I encara que sempre hi havia defensors de la moral, bones estones i exploracions s’hi feien.

S’acabà aquell període en què havíem dipositat tantes esperances. I tenim, també, més temps de buidar el dipòsit del temps que goteja. Cada gota, un record. I em ve la nostàlgia d’alguna cosa, de moltes coses i camino cap enrere, fins que arribo, on? Estic en una altra banda que ja no és aquella banda, en un temps que ja és fora d’aquell temps però que està, curiosament, dintre meu, en aquell nen de 8 o 9 anys que s’il·lusionava per veure aquelles pel·lícules en blanc i negre, malgrat que saltessin els fotogrames i els grans xiulessin perquè deien que l’havien tallada, i el maquinista de torn jurava i perjurava que ell no havia fet res. Jo no entenia res de tot això. Jo volia ser, cada setmana, aquell heroi, però per moltes ganes que hi posava i hi he posat al llarg de la meva vida, mai ho he aconseguit. Ja mai més podré tenir aquells 8 o 9 anys, però tinc l’esperança que en una nova vida podré aconseguir els meus somnis.

I avui, aquest moment que compartim, no és un somni. És una bona realitat per recordar el nostre esperit bonastrenc. Felicitats a tots i totes els que feu 72 anys i un agraïment a tots i totes acompanyants. Brindem!