Tots nosaltres vam ser concebuts com a primer o segon fill al primer decenni de la dictadura, quan els nostres pares van creure que podien arriscar-se a portar un fill al món, malgrat que la misèria de la guerra encara era força patent.

Vam tenir una infantesa diferent i, alhora comunitària, depenent de les possibilitats econòmiques de cada família. Els nostres pares van vetllar per fer-nos-la suportable i, fins i tot, de bon record. Com que a la majoria de les famílies el poder adquisitiu era poc, tampoc no se sospirava a gran cosa més.

Han passat els anys. Hem viscut moltes coses. I ara fer vosaltres seixanta anys és cosa prou seriosa. Quan érem petits i jugàvem pels carrers de terra del nostre Bonastre vèiem, als de la nostra edat d’ara, uns vells camí d’un final no massa llunyà. Avui, tots nosaltres, ens sentim ben lluny d’aquella imatge caduca i ens esforcem al màxim per no transmetre-la.

Arribats a aquesta efemèride, pensem que és oportuna aquesta parada i fonda. Bo és aprofitar el replà d’aquest aniversari per retrobar-nos amb nosaltres mateixos. El recorregut que ens falta serà convenient aprofitar-lo al màxim. No oblidem que allò que compta no són els anys que passen sinó els anys que es viuen.

I ara, tots al voltant d’aquesta taula, voldríeu reviure aquells anys que tants records portem dins. És difícil sintetitzar-los perquè són tantes les hores viscudes que potser arribaríem a complir un nou aniversari aquí asseguts i encara continuaríem parlant d’aquells anys d’il·lusió, de vida i de descoberta.

-Cap a on anem?
-Cap a les moreres.

Quan així parlàvem, ja sabíem a quines moreres ens referíem. A la carretera que sortia de Bonastre a Masllorenç, passada la font de santa Magdalena hi havia, com en altres pobles, dues rengleres d’arbres a la seva entrada. Quan a la majoria de pobles els arbres eren plataners, al nostre eren moreres que, després d’un petit revolt continuaven més amunt encara, abans d’arribar a la pallissa del Pau Rosari.

També hi havia moreres a l’entrada sud on abans passava la carretera de Bonastre a Roda de Barà. Foren plantades molt abans de fer la primera variant que passava per sota del Campet, la Placeta, La Creu, ca l’Escola, ca la Dida i de les altres cases que donaven al darrere.

Però tal vegada les moreres que ens eren més familiars eren les de la part de dalt. Asseguts als pilans de sota l’hort de la rectoria, moltes vegades enfilàvem la carretera com a passeig, en les llargues tardes dels dies de festa, havent-nos d’apartar molt poques vegades pel pas d’un vehicle a motor. Un dels dies especials era el dia del dijous sant, a la tarda. Després de l’ofici religiós i, esperant l’hora de la vetlla al Monument, l’aire fresc ens treia del damunt aquelles olors fortes d’encens i cera, mentre caminàvem aquell tros de carretera amunt i avall perquè allí es podia transgredir aquell silenci imposat que regnava per tots els carrers i places del poble. Aquest ritual era el preludi d’un inici de selecció dels nois i noies.

En canvi les dues fileres de moreres que donaven al camp de la Mamaíta, a la vinya de cal Sagarra i a la Societat eren poc concorregudes. Fèiem més cas del garrofer de les Cagarades que de les mateixes moreres. Aquells anys aquesta part del poble feia més fresa i només era trencada la por a la foscor per les escaramusses d’alguna parella que tant li feia el que després es murmurés.

Avui les moreres, les nostres moreres, formen part de tants paisatges i persones que ja no hi són, però que guardem en el nostre record.

La meva intenció ha estat recordar-les per retornar a un període de la nostra història en la qual ens hi podem reconèixer més o menys tots els aquí presents.

La nostra vida aquells anys va ser viure al Bonastre del pa amb oli, el pa amb vi i sucre, el pa amb tomàquet i les patates en caliu. Del foc a terra i els moniatos fregits. El Bonastre dels fesols tous amb arengada i ceballots, de l’escudella i de les sopes escaldades. De la col, el caldo i la carn d’olla. Del bròquil, del pollastre rostit i del fricandó. Bonastre de conills, perdius, merles, orenetes i cargols. Matxos, cavalls, ovelles i cabres. Pomes, peres, cireres, ametllons i móres d’esbarzers de carretera. Bunyols i panellets. Bonastre perfumat amb farigola i romaní. Pi, argelaga, ginesta i jonc, alzines i cireres de pastor. Bonastre d’avellanes, préssecs, oli i vi bo. Bonastre de pedra a les muntanyes, saldó i calç. Basses i torrents. Bonastre esventat. Bonastre, boscos de mil verds i d’aigua fresca. Bonastre erm, sec, rostolls, cigales, grills, formigues i brumerots. Bonastre d’espardenyes, mans plenes de durícies, penellons i clivelles. Bugada i dones amb cossis, homes durs amb ronyons de pedra i esquenes corbes per les aixades i les arades. Poble generós, poble d’enveges, cacics i pobres, beats i beates, pantalons apedaçats i pobra gent d’anar a fiar. Bonastre de tot i de res, missa cantada, quaresma i processons. Pasqua i Mona, balls de ram, de pensament i de la toia. Vermut amb olives. Concert i vestit nou. Terra de mort coneguts i desconeguts. Terra d’amors oficials i prohibits. Bonastre, el nostre poble, Bonastre, el nostre món, Bonastre, la nostra vida.

Aquest era el Bonastre d’aquells anys en què jugàvem al carrer i, quan plovia, es feien reguerots.

Felicitats!